L’amor, l’abisme

L’amor és la droga més potent que hi ha. Ara, l’amor se’m representa com un manicomi deliciós on, en principi i per anar bé, només hi hauria d’haver dos pacients. El problema són les bodes i els budes. M’explico: parella deriva de parell, que vol dir dos. La paraula en català prové del llatí paricula, amb el significat d’un conjunt de dues coses, i especialment persones o animals, destinats a fer alguna cosa plegats. I sols. Però de vegades un estol de budes que van d’entesos en la matèria, personatges sense vida pròpia afamats d’opinar i d’intervenir en tot, es posen on no els demanen. Llavors la parella (de dos) sempre ha de lidiar amb aquests satèl·lits que no han estat convidats a la boda. En aquests casos, l’hemorràgia emocional està servida. I l’amor es transforma en un abisme per capítols, en una novel·la barata i mal escrita on els protagonistes es cansen de tanta bajanada aliena. Et poses rímel de mel per corregir la tristesa. Però res: els forasters continuen amb la seva tortura malaia de nen petit trastornat i egoista que vol cridar l’atenció peti qui peti. Aquesta gentussa és com un enterrament multitudinari: abusen dels meus nervis i pretenen que exploti. Però soc més forta que ells. I sobretot més llesta. Soc un animal que no conec. Com deien els poetes romàntics, entre Eros (l’amor) i Thanatos (la mort) només hi ha Pathos (el patiment). Mentre una parella mira de refer l’amor sense entrebancs ni collonades, la mort fa acte de presència inesperada i el patiment s’instal·la de cop i volta en un cor que l’únic que necessita és poder estimar amb llibertat.