El missatge de la sentència de Dani Alves

La sentència del futbolista Dani Alves –condemnat a quatre anys i mig de presó per la violació d’una noia en una discoteca de Barcelona– correspon al primer cas mediàtic d’agressió sexual que s’ha jutjat amb la llei del “només sí és sí”, un fet que no ha passat per alt al tribunal com ho demostra el zel extrem que ha tingut per prioritzar el dret de la víctima a mantenir la seva privacitat –tot i que la mare del jugador ja el va vulnerar a les seves xarxes socials– fins i tot al davant del dret a la informació. El missatge substancial que envia la sentència és que el consentiment de la víctima és el nucli sobre el qual pivota tot el procediment penal i que la seva absència deixa en segon terme la resta d’elements de prova que s’hagin pogut aportar. És a dir, que res del que hagués pogut succeir entre tots dos amb anterioritat –inclosa qualsevol insinuació, recull explícitament la sentència– pot justificar cap tipus de pràctica sexual que no sigui expressament consentida. Aquest és el canvi qualitatiu que empara una reforma del Codi Penal pensada per dificultar la impunitat en les agressions sexuals. En el cas d’Alves, l’aplicació dels protocols de protecció a la víctima ha estat satisfactòria, des del mateix local on es van produir els fets fins a la sala on s’ha celebrat el judici passant per l’atenció sanitària i policial. Acompanyar la persona denunciant i evitar la seva revictimització tant com sigui possible són principis que han de guiar l’actuació de serveis públics i institucions, i no sempre es procedeix amb la mateixa eficàcia que en el cas de l’exjugador del Barça. A falta de conèixer quina part recorre la sentència i quin efecte tenen els recursos, la pena queda lluny del que demanaven fiscalia (9 anys) i acusació particular (12). És així perquè Alves havia dipositat 150.000 euros com a reparació del dany causat. L’associació del concepte de reparació amb una aportació econòmica introdueix un element clar de desigualtat. És impossible no vincular la situació econòmica privilegiada d’Alves amb la reducció de la pena. En casos com aquest i per protegir el principi d’equitat, la reparació del dany també s’hauria de poder vincular a treballs en benefici de la comunitat, a banda de la indemnització.