La secundària

“Saps la Marie-Thérèse? Un diumenge al dematí es va posar una flor al cap i un vestit blanc i es va deixar aixafar pel tren. Feia molt sol i tot era clar.” Quan vaig llegir aquest fragment de la carta de Mercè Rodoreda a Anna Murià del 29 d’agost del 1940 no vaig pensar en Anna Karènina sinó en l’Ofèlia de Hamlet. Perquè la vaig suposar una adolescent virginal amb la seva camisola de cotó d’estiu i no l’aristòcrata adúltera altiva amb el seu barret pelut de guineu però infeliç per l’obsessió de mantenir un amant que ja no és. I quan penso en Karènina li posa la cara de Greta Garbo i Ofèlia, enamorada amb delit d’un príncep melancòlic, se m’apareix sempre pintada per Millais. Rodoreda no especifica la flor de la suïcida: si era una rosa del jardí o un gall gallaret dels marges. La història de Marie-Thérèse, la filla del cap de l’estació de tren de Roissy-en-Brie, va donar peu a Anna Murià a escriure Via de l’est, publicat a Mèxic el 1946: va manllevar a Rodoreda les dues frases per començar i acabar-lo. Maria-Thérèse és una secundària que esdevé personatge literari, de la mateixa manera que ho és Antoinette, l’esposa de l’aïrat senyor Rochester que Charlotte Brontë reclou a les golfes de Thornfield Hall a la novel·la Jane Eyre però que Jean Rhys fa créixer, feliç, a L’ampla mar dels Sargassos. Abans de deixar-se aixafar pel tren, un dia que feia molt de sol i tot era clar, hi havia una altra Maria-Thérèse. És la que Rodoreda no explica i és la que m’interessa.