Cal un hotel a Aigua Xelida?
Molts ajuntaments de la costa continuen fent equilibris entre la supeditació a unes normes urbanístiques aprovades fa dècades, una legislació sobre la protecció del territori de vegades massa poruga i la necessària preservació de l’entorn natural que ens queda. No sempre s’aconsegueix trobar aquell punt d’harmonia adequat, i la construcció d’un hotel de 66 habitacions a Aigua Xelida, aprovada recentment per l’Ajuntament de Palafrugell, n’és un exemple molt clar. Els plans d’ordenació urbana marquen clarament els espais on es pot construir i els usos, i compensar els propietaris dels terrenys en cas d’una desclassificació del sòl és car. Sabem de sobres que els governs locals no tenen liquiditat suficient per afrontar les compensacions (els ajuntaments són la Ventafocs de l’administració) i diuen que l’únic que poden fer és negociar amb els promotors rebaixes d’ocupació del terreny (en el cas d’Aigua Xelida, el projecte ha passat de 150 a 66 habitacions). Entenc els arguments, però discrepo sobre l’afirmació que no hi ha res a fer per aturar aquests projectes, desclassificar terrenys i traslladar les construccions a zones on siguin menys invasives. Hi ha exemples d’urbanisme devorador que han perdut part de la batalla, com el del xalet de quatre plantes del Golfet de Calella de Palafrugell, algunes instal·lacions del qual hauran de ser enderrocades per ordre judicial (per cert, fa un any de la sentència dels tribunals en aquest sentit i el més calent és a l’aigüera). Mireu, Aigua Xelida, una zona de la Costa Brava que Josep Pla definia, als anys seixanta del segle XX, com “prodigiosament elegant”, ara ja està prou urbanitzada. Si resseguim l’espai arran de mar (pel tram que el boom constructiu no va aconseguir abastar), veurem racons de mar enlluernadors, amb les seves barraques de pescadors, les aigües clares i un rocam superb. I si no girem la vista cap a l’interior, encara ens podem sentir com si fóssim en aquella Costa Brava gairebé bucòlica, on només la gent de mar i els excursionistes esporàdics hi posaven el peu. Algú dirà, segur, que, si la zona ja està urbanitzada, no ve d’uns quants totxos més. Mal argument, perquè en algun moment s’ha de posar el fre (ja s’hauria d’haver posat fa dècades, de fet). Ens cal el turisme, sí, però no a qualsevol preu.