L’idioma parlat a Olot
A Olot, l’ús del català està en crisi –una crisi brutal– i no m’atreviria a assegurar que sigui la llengua més usada en l’actualitat; si més no, em fa por que no ho serà a curt termini. Si pares l’orella a la sortida de les escoles, indagues entre mestres i professors o poses atenció a les converses de carrer, t’adones que l’hegemonia del català està penjant d’un fil cada dia més prim. L’arribada en massa de famílies d’altres cultures i idiomes està sent d’unes dimensions històriques, fins al punt que, en vint anys, els empadronats a Olot de nacionalitat estrangera han passat de representar el 4% del total de ciutadans a ser-ne el 24%, és a dir, en són gairebé un de cada quatre.
És un sotrac de grans repercussions socials, econòmiques i culturals que, com tot, porta coses bones i d’altres que no ho són tant, per exemple, pel que fa a la llengua local, que –no ho oblidem– és el pal de paller de la nostra identitat nacional.
La situació a la ciutat garrotxina no es diferencia gaire del que passa a bona part de Catalunya, i si en parlo aquí i ara és arran de la imminent arribada a les llibreries de l’edició ampliada i revisada, a càrrec d’edicions El Bassegoda, d’El parlar de la Garrotxa, un interessant treball de recopilació i anàlisi del lèxic, la fonètica, la morfologia i la sintaxi de la comarca que el 2001 van publicar Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez, aquell cop editat per Ràdio Olot. Si no hi posa remei un improbable gir en la tendència demogràfica i en el comportament dels nouvinguts en matèria lingüística, d’aquí a unes poques generacions aquest llibre serà sobretot un referent d’antropologia, en què el lector hi descobrirà que els aborígens de la ciutat dels volcans no només feien servir un idioma que en deien català sinó que el parlaven de manera estranya. De fet, botzinar (‘rondinar’); caure daltabaix; sentir-se estellat o estellada (‘cansat’); estimberri (‘cingle’ o ‘barranc’); quets (‘sabatilla esportiva’, una influència de la marca Keds) o fins i tot el llegendari verb polisèmic cardar cada cop se senten menys. La parla garrotxina s’està diluint en la uniformitat d’un català en vies d’extinció.
