La proximitat de CaixaBank

Soc client de CaixaBank, fins fa poc “La Caixa”, la nostra, amb tots els seus pros i contres, i originalment la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears. Seguiré sent client seu mentre mantingui un cert caràcter social i almenys una mica de la seva catalanitat, ara tan escassa amb l’actual estructura i trajectòria dirigida des de València per Gonzalo Gortázar i José Ignacio Goirigolzarri. En bona part ho soc encara per una mena de fil historicosentimental que hi tinc i que no s’ha trencat del tot. Aquest és un dels motius pels quals em sembla molt greu l’abandonament que CaixaBank ha fet dels pobles de Catalunya on fins fa poc tenia, si més no, un caixer automàtic. No invertir una part dels seus multimilionaris beneficis a donar l’atenció que es mereixen els clients d’aquests indrets, a més amb una alta proporció de gent gran, em sembla mesquí. Ara diuen que es farà una visita mensual de mitja hora (una hora si hi ha més de 250 habitants) amb un caixer ambulant i pagada a mitges amb la Generalitat. És una solució del tot insuficient. Però el que resulta més cínic és l’actual estratègia publicitària de CaixaBank: “tot és possible quan tens algú a prop” i “tu i jo, nosaltres”, amb aquella veu tan ensucrada. I on van a fer aquesta campanya basada a estar a prop dels clients? A l’illa de Tristan da Cunha, la més allunyada de qualsevol altre punt habitat. És lògic, just i coherent voler estar a prop dels respectables habitants d’una illa remota, quan al mateix temps s’estan abandonant els pobles del nostre propi país?