L’aigua, un bé preuat

La imatge és desoladora, quan les conques fluvials catalanes reclamen el benefici de la pluja. Els joiosos embassaments d’antany es transformen en ventres a cel obert mostrant les dessecades entranyes. Davant nostre, una sequera com mai no havíem vist i el reclam de l’ajut dels déus o la beneficiosa arribada dels vaixells cisterna. L’aigua és un bé preuat que cada vegada se’ns fa més esquiu.

La sequera del 2007-2008 ja és història, tot haver-hi inclòs un episodi miraculós d’arrels montserratines. Dels desastres del passat s’haurien d’aprendre comportaments de futur i programar tot el que calgui per evitar altres envestides. El pecat col·lectiu que ha conduït al canvi climàtic exigeix conviure amb la penitència d’un medi ambient desplaent. I acceptar-ne l’embat. Després de la sequera del 2008 es van projectar i construir les dessalinitzadores de Tordera i el Prat i la planta regeneradora del Llobregat, anunciant una altra instal·lació al Besòs. Però van venir dies de bonança i les bones intencions quedaren en “meres intencions”. L’enginy de Tordera no funcionà a ple rendiment i del Besòs ja se’n parlaria més endavant. La pluja proveïa aigua gratuïta i es tornava a nedar en una suposada abundància.

La xarxa hidràulica del Ter-Llobregat és la més important del país, quan incideix en una població aproximada de sis milions de persones. Les canonades de subministrament són bàsiques i necessiten un manteniment continuat i es detectaven fuites que l’administració minimitzava. Amb tot, de cop es denunciava que al barri de Canyet, a Badalona, un doll d’aigua potable es convertia en riera permanent.

La fuita de la canonada de Canyet ha esdevingut un dels grans desastres mediambientals de la comarca. El malbaratament d’aigua potable es detecta des del 2005 i significa una pèrdua de 180.000 litres diaris, o sia 2 litres d’aigua per segon durant les 24 hores del dia. Ben a prop, a les Oliveres, de Santa Coloma, una altra fuita malbarata diàriament 68.000 litres. Els números són escandalosos, mentre els consistoris i l’Agència Catalana de l’Aigua van passant-se la pilota. Ara s’anuncia que a les darreries del 2026 (?) s’acabarà l’onerosa pèrdua.

Amb els embassaments buits i la pluja en vaga, es debat sobre errors i solucions. Amb naturalitat, els tècnics responsables parlen de la manca de manteniment de l’estructura que ha d’assegurar poder obrir l’aixeta de casa amb garanties i, encara, que es puguin regar els camps i alimentar el bestiar. Es constata que per la xarxa de distribució es perd el 25% de l’aigua que s’hi transporta. I que caldrà preveure noves instal·lacions que facilitin la regeneració i recuperació del líquid element.

Badalona és la punta de l’iceberg. Dels 947 municipis de Catalunya en més de 700 es detecten fuites. Posar la xarxa al dia és cosa de temps i de pressupost. Potser, també, de polítics i tècnics que estiguin per la feina. I de conscienciació ciutadana. Cal un esforç col·lectiu, tot i que és difícil exigir restriccions i consciència quan se sap que una ingent quantitat d’aigua potable s’escorre per les clavegueres.