Aquest pantaló em fa el cul gros

Això no m’ho menjo que engreixa. Em veig grassa. Aquest pantaló em fa el cul gros. Estic contenta perquè m’han dit que m’he aprimat. No vull sopar. No tinc gana. No m’omplis tant el plat... A algú li resulten familiars aquestes frases? Les sento dir massa sovint, però no amb una freqüència que pugui qualificar d’alarmant, a nois i noies. Sobretot a elles. Penso: “Són coses de l’edat” o “com empeny la pressió social sobre l’aspecte físic”. I no hi dono més voltes. Després arriba a les meves mans una notícia sobre l’increment imparable dels trastorns de la conducta alimentària –aquest diari explicava ahir l’obertura a Sant Joan de Déu d’una unitat per tractar els casos més greus i complexos, on es preveu l’ingrés del nucli familiar– i no puc evitar preguntar-me fins a quin punt aquells pares que ara necessiten l’ajuda mèdica no van veure venir el problema fins que aquest va aconseguir el control de la vida de la jove, i del seu entorn. Quants “això no que engreixa” van ignorar, com fem tantes mares i tants pares, pensant “la meva filla segur que no”, fins que la desgràcia els va explotar a la cara. M’aterra pensar que no soc capaç de dibuixar mentalment la frontera entre una conducta pròpia de l’edat, per dir-ho així, o un comportament patològic. Si dic la veritat, em passa també amb les noves tecnologies i l’addicció dels joves i no tan joves. Sento que hi ha un espai eteri, imperceptible, on es difuminen la desgràcia d’estar atrapada i la sort de no estar-ho. En quin moment els trastorns relacionats amb l’alimentació et roben la identitat? En quin instant se’ns escapa de les mans? I no és que no mirem d’inculcar valors que s’allunyen de prioritzar el físic. Però potser queda molta feina per predicar amb l’exemple.