Les voreres no són vàters per a gossos

Camino a pas àgil per una vorera que més aviat és estreta. Tant, que és impossible avançar algú si avança just pel mig, sobretot si pretens fer-ho sense tenir el mínim contacte físic. Davant meu, un jove cameja en companyia del seu gos. El du lligat. És un animal molt gran, deu pesar com jo, si no més. No sé dir-ne la raça. Pertanyo al col·lectiu d’humans que divideix els gossos entre grans i petits. Els visualitzo a un parell de metres. Quan arriben al pal de la llum que està just enmig de la vorera –ja m’explicarà algú què hi fa, allà, dificultant el pas de la gent–, el gos s’atura en sec. L’amo també. Aleshores el bitxo buida el pap i deixa anar un pixum de dimensions considerables. Aquell tram de vorera queda inundat per una quantitat ingent d’orina. O almenys a mi m’ho sembla, potser perquè em toca passar-hi per sobre. El jove ni s’immuta. Continua la seva marxa i allà deixa el regal. Ell ni tan sols l’ha de saltar, ja que l’acció fastigosa l’enganxa anant per davant del gos. Netejar-ho ni que sigui una mica no entra en els seus plans, és obvi. Li importa un rave que el pixat reposi a pocs metres d’una escola. Dur a sobre una ampolleta d’aigua per fer front a aquestes situacions no és entre les seves prioritats. Encara dono gràcies que al gos li hagin vingut ganes d’orinar i res més, perquè no sé què hauria passat. Mentre observo com marxa, les paraules empenyen per saltar de la meva boca i recriminar-li el seu comportament. Però tinc por. D’ell i sobretot del gos. Així que callo, baixo a la calçada per esquivar el pixum, i veig com s’allunyen tan tranquils. Per fi li veig una utilitat, a aquell pal de la llum. Podria servir per penjar-hi un cartell on es pugui llegir amb lletres ben grosses: “Les voreres no són vàters per a gossos.”