Extrema dreta

Com molts conceptes teòrics que passen al llenguatge quotidià, la noció d’extrema dreta ha estat sobreutilitzada i avui genera més confusió que no pas claredat. La noció efectivament barreja populisme, dreta alternativa (alt-right), feixisme, supremacisme, conservadorisme, nacionalisme, tradicionalisme cristià, antifeminisme, islamofòbia, homofòbia, racisme, etc. Tanmateix, no té cap utilitat (des del punt de vista analític) agrupar sota aquesta única etiqueta tot allò que ens sembla reprovable moralment o políticament. Més aviat s’ha de buidar el terme de la seva càrrega normativa, de manera que el fenomen que descriu pugui ser aprehès empíricament. L’extrema dreta és de dreta perquè es basa en una concepció desigual de la vida i de la societat; és extrema perquè rebutja les institucions socials i adopta una posició revolucionària. També cal reconèixer que, fins i tot definida estrictament, l’extrema dreta és lluny de formar un bloc monolític. Entre els seus diferents corrents, les fonts de discòrdia són variades: el lloc i la forma de la religió (laics, catòlics tradicionalistes, catòlics culturals, pagans), el paper i la forma de l’Estat (republicanisme, monarquisme, feixisme, llibertarisme), els mètodes i estratègies (parlamentàries/extraparlamentàries, populistes/elitistes, legals/il·legals). Fins i tot en la qüestió de la diversitat cultural, les posicions divergeixen significativament entre supremacistes i diferencialistes, o entre partidaris d’una moratòria total sobre la immigració i aquells que reconeixen les seves aportacions, alhora que s’oposen a un tipus determinat (immigració, refugiats, gitanos, musulmans, etc.).

Cal qüestionar la utilitat d’un plantejament que pretén complexificar i matisar la noció d’extrema dreta, car, li donem el nom que li donem, els qui en pateixen els efectes diàriament no hi veuen cap diferència. No és això, però, un motiu addicional per identificar millor les fonts del problema i proposar solucions efectives? Per fer-ho, és important disseccionar els mecanismes subjacents a les dretes extremes i radicals per analitzar-les tal com són, i no com les imaginem. Les estratègies de confrontació agressiva i de cordó sanitari contra aquests grups tendeixen a reforçar el seu sentiment de victimisme i a generar ràbia i ressentiment entre els militants. Això només alimenta l’espiral de radicalització cap a la violència.

A la base del pensament antropològic, trobem la idea que l’altre, per diferent i estrany que sembli, no és mai un ésser irracional: actua segons una racionalitat diferent. És precisament aquesta racionalitat la que hem d’esclarir. I això requereix escoltar el que la gent té a dir, sense caure en la caricatura i la reductio ad hitlerum. Quan hom fa l’exercici, descobreix subjectes complexos que expressen, d’una manera certament problemàtica, preocupacions que tanmateix són reals. També sorprèn observar que, en el fons, aquestes preocupacions no estan tan allunyades de les expressades dins d’altres tendències polítiques, fins i tot d’esquerra: el neoliberalisme, la corrupció i la manca de transparència, l’empobriment de les classes treballadores, etc. Fins i tot la qüestió mediambiental no està absent de cert pensament d’extrema dreta. En resum, sovint s’identifiquen els mateixos problemes; són els responsables designats i les solucions proposades els que difereixen... de vegades tràgicament.

L’ascens de l’extrema dreta es veu sobretot per l’augment de les seves puntuacions electorals i, per tant, per l’enfonsament de les de l’esquerra. Hom no es pot interrogar sobre l’èxit d’un sense qüestionar l’afebliment de l’altre. L’absència de respostes reals de l’esquerra, amb un programa poc audible, car no està prou diferenciat del de la dreta i suggerint un consens massa fluix sobre la globalització, la construcció europea, els temes socials, la resposta a la crisi, han afavorit la il·lusió d’un sistema del qual cal sortir per l’extrema dreta. Aquesta darrera ha sabut acollir aquests corrents de gent descontenta i transformar el seu plantejament reivindicatiu en vot de convicció i d’adhesió. Per tant, recuperar aquestes veus, fins i tot aturar l’hemorràgia, no serà una tasca fàcil. Donar sentit a la divisió esquerra/dreta, no confondre social amb societal, tenir clars els sectors dels quals es defensen els interessos i ser intransigents davant qualsevol deriva xenòfoba esdevindran molt ràpidament posicions ineludibles per a les forces polítiques que reclamen la transformació social.