Canvi de registre

Una vegada vaig aprendre que l’art era provocació i incomoditat. En l’art de l’escriptura i sobretot dins el meu cervellet això es tradueix en alguns textos en què sexe i paraulotes conviuen plàcidament. El sentit de l’humor una mica àcid i el relativisme dels grans conceptes universals m’han ajudat a construir uns relats que, per mi, eren literàriament bons. No hi veia cap problema. Tant en la meva novel·la eròtica (Encén el llum, Labreu Edicions) com en alguns contes (Sense calces, Lluny del Ramat) el registre lingüístic i el tema escollit eren, diguem-ne, pujats de to. En una societat civilitzada, aquesta seria una tria com una altra. Les novel·les negres, els relats psicològics i els llibres d’autoficció no comporten cap maldecap. Però qui m’estima em fa entendre que si algú com jo escriu sobre segons què, la penya mal follada de ment malalta em veu en el que escric, com el tarat que va pel carrer es troba l’actor que fa de dolent en una sèrie i li carda un jec d’hòsties perquè confon ficció amb realitat, personatge amb persona. I com que qui m’estima pateix per mi, decideixo amb plena consciència no tornar a facilitar a cap lector retardat aquesta mena d’identificacions perverses. Canvio de registre: per sort, com a escriptora amb art i ofici, en tinc molts. Jugo amb el llenguatge com em dona la gana i procuro regalar literatura de qualitat en tots els casos. Però el maleït registre eròtic, la brometa sexual, s’han acabat per sempre per culpa dels ximpanzés que habiten entre nosaltres. No els donaré aquest plaer mai més: si volen morbositat, que se’n busquin una altra.