Atendre qui no pot estar desatès

Arriba un mail: “Estimades famílies: Volem expressar la preocupació i posar en coneixement la situació actual de manca de personal gerocultor que estem patint. Davant d’aquesta circumstància, ens veiem en l’obligació d’informar-vos i demanar-vos ajuda en la mesura de les vostres possibilitats. També hem traslladat la nostra preocupació al departament d’inspecció de Drets Socials (...). Malauradament, la seva resposta ha estat que és una situació generalitzada.” La carta la signa la directora d’una residència assistida. Té regust d’una certa desesperació. Es necessita personal per atendre un col·lectiu de persones que l’únic que no es pot permetre és estar desatès. El SOS d’aquesta residència m’arriba el mateix dia que topo amb la publicació d’un anunci d’un centre de treball per a persones amb discapacitat física, situat a uns 80 quilòmetres de la residència: es busquen professionals, i, és clar, amb caràcter urgent. La dificultat per trobar treballadors en el sector relacionat amb la cura de les persones s’ha estès ja com una taca d’oli. En una entitat que atén persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies ho corroboren. Atendre amb dignitat és cada cop més difícil, sobretot tenint en compte que parlem de col·lectius que tenen un alt grau de dependència. A la carta que arriba a les meves mans, la que fa referència a la residència, es demana comprensió amb els treballadors del centre i s’explica que s’han hagut de reduir les hores de visites externes perquè s’han de centrar a atendre les necessitats bàsiques de la gent gran. Els números no surten. Tampoc els dels treballadors afectats, que assumeixen una sobrecàrrega de feina a canvi d’un sou que els condemna a malviure també fora de la feina.