La Botigueta de la Cort Reial
El 2005, Lluís Güell només tenia 60 anys. Es va morir. Havia viscut molt intensament, tot s’ha de dir. La seva trajectòria feia pensar en una llarga carrera triomfal en qualsevol dels diversos camps que dominava. Pintura, escenografia, escultura, decoració... He dit decoració? Que em perdoni. Güell creava ambients totals conjugant formes, colors, llums, música... tot. Des de muntar un altar per a un casament fins a instal·lar un negre emmordassat assassinat a l’entrada d’Arco, a Madrid; des de treballar en els decorats del TEI de Banyoles fins a sumar el seu treball a Mario Gas, La Trinca i Ventura Pons; des de ser el representant més genuí de l’art pop al país fins a construir grans sales de festes a les comarques gironines i a Eivissa. Sempre diem que ens queda l’obra. En el cas d’en Lluís, només és veritat a mitges. Bona part de la seva treballada trajectòria s’ha perdut miserablement. Deixem de banda la pintura, els quadres que decoren els menjadors particulars d’admiradors afortunats, o el seu Sols es viu d’il·lusió, penjat al Princesa Sofia, segons llegeixo. Mireu, l’Skinsad, a Banyoles, es va cremar; l’Envelat del Follet, a Olot, va ser enderrocat; l’escala del Col·legi de Metges de Girona es va desmuntar... Sí, de la seva obra “constructora” de grans sales de festes, en deu quedar a Eivissa el famós restaurant Al Ayoun, santuari per als amants de la música electrònica, i el Cafè del Mar, també a la costa de Sant Antoni, un altre lloc emblemàtic que Güell va decorar. Aquest local és conegut internacionalment per la seva vista espectacular del mar i la seva música ambiental. La posta de sol des d’aquesta ubicació és particularment màgica.
I a Girona? Sí, ens queda la Botigueta de la Cort Reial. Tota una escultura de guix convertida en local comercial. Ni ens la mirem. La façana que fa cantonada amb les Voltes d’en Rosés està emmarcada per un plafó que era pintat de roses pàl·lids i blaus pastel aquarel·lats. El plafó s’ha tret i s’ha posat més d’una vegada. Ara mateix, si no hi ha canvis, la pintura ha desaparegut. Què ha de passar perquè es restauri com cal? L’Ajuntament no hi té res a dir? Si la pintura es perd, qui ens diu que no es pot perdre tot?