Atrapats a l’AP-7

Impotència i indignació són els substantius que millor descriuen l’immens despropòsit que vaig viure dissabte passat, imposat per la caòtica situació meteorològica. Tornant de Barcelona pels volts de les sis, una parada d’emergència ens va sorprendre destí cap a Girona, al bell mig de l’autopista, i que malauradament s’allargaria molt més enllà del capvespre. El que d’entrada suposàvem que seria una aturada més breu va esdevenir un tall en els dos sentits de la via a causa d’una pedregada considerable entre Llinars del Vallès i Sant Celoni que va provocar retencions de més de set quilòmetres. Poc ens podíem imaginar aleshores que una sola màquina llevaneu havia de retirar tot el gel de la calçada per poder reprendre el camí. Tot i les nevades de fa uns anys, que ens van deixar incomunicats perquè no estàvem prou preparats amb infraestructures ni logística per afrontar les inclemències, es fa palès que en aquestes contrades seguim sense estar preparats. La desinformació in situ, el fred que s’animava a mesura que es feia fosc i que, amb els motors apagats, no podíem atenuar per no quedar sense bateria, la negror implícita d’una nit ennuvolada, sumat a l’esforç per contenir el sòl pelvià, feien insuportable l’espera... Sis hores més tard, ja a mitjanit, posàvem la clau al pany de casa per tal d’oblidar-nos d’aquell malson, que s’hauria pogut evitar amb una gestió de les autoritats competents més ben planificada.