Tenim pors

Por número 1. El 2017, any d’emocions fortes, molta gent va sortir al carrer en reacció als atemptats que hi va haver a Catalunya. Per a aquelles mobilitzacions immediates, algú, m’agradaria saber qui, va proposar un eslògan que va fer fortuna, No tenim por. Si haguéssim parlat individualment amb les persones que es van concentrar a Barcelona, a Cambrils, a Ripoll –com va ser el meu cas– i a tants altres llocs, segur que la majoria haurien confessat que estaven cagades de por. La violència extrema i la dificultat d’entendre què va portar aquells nois a exercir-la eren, són, esgarrifoses. La sensació d’inseguretat, el temor que potser el proper cop et tocaria a tu o a algú que estimes, van aparèixer com un doloret que podem oblidar una temporada però que qualsevol dia mirant les notícies un atemptat en un altre lloc del món, un atac sospitós, unes detencions preventives (ai) fan que revifi i ens en tornem a sentir. Aquell estiu de l’any disset, quan a la meitat de Catalunya encara ressonava l’alegria dels últims dies de la festa major, es va tenyir d’angoixa. Ens vam refugiar darrere el No tenim por com un escut amb superpoders, però aviat vam descobrir que només tenia una certa eficàcia quan érem moltes. Un cop a casa, sopant amb la canalla, aquelles paraules que ens havien fet sentir tan fortes es fonien. Les pors, com les penes, a vegades s’enganxen i ja no se’n van mai més.

Por número 2. “Temps era temps, quan els viatges es feien en tartana i les portes de les cases es deixaven obertes…” Així comença el disc infantil Som de la Pelitrúmpeli, que el grup Al Tall va publicar el 1980. En aquest temps imprecís i una mica mític on se situen les aventures d’un grup de nens i nenes que viatgen per pobles del País Valencià descobrint-ne la cultura popular, les portes es deixaven obertes. No fa tant que això era habitual a tot arreu, i potser en alguns llocs encara ho és. Fins que un dia, algú va decidir per qualsevol motiu fer-hi girar la clau. Potser va ser el rumor que havien robat en una casa propera; potser va ser l’arribada d’una fotocòpia d’aquelles en què s’advertia dels senyals que suposadament alguns lladres deixaven a altres lladres –solidaritat gremial– per informar dels pros i contres d’entrar en aquella casa. I ja no hi va haver marxa enrere. D’un dia per l’altre, a la nit, aquella porta sense la clau al pany ja es veia poc tancada, i la casa semblava desprotegida. Va, tancarem per si de cas. I així, nit rere nit. Si mai ens n’oblidem, el bombardeig d’anuncis d’empreses de seguretat ens recorden els molts perills que correm (assaltants! ocupes!). Com més panys tinguéssim, més en tancaríem.

Por número 3. Telenotícies, qualsevol dia: “No es recorda un hivern tan sec des que se’n tenen registres.” L’estómac s’encongeix una mica (segur que no ens hi vam trobar als anys vuitanta? O als quaranta? En aquestes qüestions no fa gràcia ser pioners). Programa de ràdio matinal, un altre dia qualsevol: “Si la temperatura creix un grau i mig més, les conseqüències seran catastròfiques.” L’estómac s’encongeix una mica més (mires els fills i ja pateixes pel que hauran de viure). Notícia de qualsevol diari, el dia abans, l’endemà o tres setmanes més tard: “Si tot continua així, les glaceres de tot el món tenen els dies comptats” (passem la pàgina, a veure què fa el Girona). Un dia, pujant amb l’ascensor amb una veïna, t’adones que la conversa sobre el temps per un cop no és banal: “Avui plou!”, us dieu amb il·lusió compartida. I aquell dia tornes a engegar les notícies amb ganes, amb un estrany orgull, com si haguessis fet els deures, i sents: “Avui ha plogut però no ha servit de gaire perquè els pantans continuen sota mínims.” (Per què ens ho fas, això, Molina? No ens pots donar ni un dia de treva?) D’aquesta por, ara en diem ecoansietat, i els més afectats són els joves. No és cap broma: segons un estudi publicat el 2022 a The Lancet basant-se en una enquesta feta a 10.000 persones, tres quartes parts d’infants i joves de tot el món creuen que “el futur és aterridor”.

Hi ha pors imposades, pors lucratives, pors de perills certs. Davant d’això, podem quedar-nos congelats i impotents o bé reaccionar. Aquell mes d’agost de fa set anys el que ens va fer sentir una mica menys aterrits no va ser el fet de dissimular la por amb un bon eslògan, sinó respondre-hi col·lectivament (aquest superpoder el vam tornar a sentir dos mesos més tard en altres circumstàncies). A casa, sols i tancats amb dos o tres panys de seguretat, som molt més vulnerables que al carrer amb l’altra gent. Tal com diu aquella frase: “Actua. I si tens por, actua amb por.” I hi afegiríem: “I esperança.”