Patrimoni cultural comú?

El relat que s’havia estès sobre la figura de Pedro Sánchez ha entrat en crisi. Entre la fascinació i la mitificació es propagava la seva figura com la d’un polític tan hàbil com trampós. La seva mitologia va néixer arran de les batalles pel lideratge del PSOE. Va renéixer d’una defenestració en tota regla. El seu ideari personal no aportava cap idea renovadora més enllà de l’estrictament generacional i l’únic punt important era un desplaçament territorial de la cúpula del partit. En els programes d’humor el van caracteritzar amb dos trets evidents, de narcisista i de cínic. Malauradament aquests trets eren recreats amb certa fascinació. Retratar els dirigents de les polítiques que desfan el teixit econòmic, lingüístic i infraestructural del nostre país com si fossin personatges de la picaresca popular és banalitzar les polítiques del poder que ens estan anorreant com a nació mentre ens dilueixen en una mera perifèria espanyola. No ha sigut fins a aquesta legislatura que el somriure de Sánchez s’ha trencat. Va ser quan va passar de demanar la crida i cerca de Puigdemont com a trofeu electoral a defensar l’amnistia per a l’independentisme català. La necessitat de mantenir el seu partit al poder feia saltar pels aires el discurs anterior. Però seríem ingenus si penséssim que l’oxigen que s’ha vist obligat a cedir-nos és cap base estable dels nostres drets en cap sentit. On és la defensa de la llengua pròpia dels territoris de la Franja, de les Illes, del País Valencià i de Catalunya com a “patrimoni comú” per part del PSOE? Cap resposta contundent contra el supremacisme i el genocidi cultural. No han fet res per recuperar la plena normalització i el reforçament lingüístic entre tots els territoris de parla catalana.