L’ametller

He fet un viatge cap al Pallars i he tingut la sort d’ensopegar un dia esplèndid, assolellat. Tot al llarg de l’itinerari, ametllers florits.

L’ametller florit té molt de prestigi poètic, però jo crec que com cal veure els ametllers és una mica de lluny. Que no s’arribi a distingir cada flor, sinó que l’arbre florit aparegui com un tot, com un clap de boirina, com una pinzellada en el paisatge. Pujant per la Noguera, per exemple, i també baixant cap al pla de la Conca de Tremp, l’emplaçament de molts ametllers és insuperable. Són a mig aire de la serra, i en aquesta altitud l’aire és especialment net i la immensa flor única que és un ametller no queda empastada amb tot el que la volta, sinó que se’n desprèn i s’hi retalla amb vida pròpia. A més, el blanc té una vibració molt íntima i molt fresca. En alguns moments, un rengle d’ametllers, al lluny, sembla una sanefa que transforma el vessant de la muntanya en un vestit de festa.

Quan veiem que els ametllers han florit massa d’hora, no podem evitar una esgarrifança. I si tornen, ara, les gelades? És l’angoixa que produeix el somriure tranquil d’una persona que estimem quan sabem que pot arribar-li d’un moment a l’altre una mala notícia. L’ametller se la juga, i així que fa una mica de bon temps floreix amb una absoluta confiança. Quina desproporció entre tanta fe i tanta fragilitat!

L’altra meravella de l’ametller és que sota el seu aspecte líric, la seva flor delicada, la seva aparent vanitat ornamental, amaga una capacitat extraordinària de ser útil. L’ametlla és tan sòlida, després, com vulnerable era la flor.

M’agrada l’ametlla, i tot allò que és fet amb ametlles. M’agrada l’ametlla tendra, l’ametlló, amb la seva humitat àcida i flairosa, i l’ametlla ja feta; la crua i la torrada –la incomparable ametlla “llargueta de l’Urgell”. La pastisseria a base d’ametlla no la canvio per cap altra, i dels torrons a les “sares” la gamma és immensa. Sense ametlles no hi ha picades, que d’altra banda van de baixa perquè s’està perdent l’art de fer la picada. I el contingut d’aquesta fruita és tan ric, i tan divers, que tant serveix per a fer llet i orxata d’ametlles com per a fer oli. I encara, quan ja n’hem tret tot el suc, podem aprofitar la closca per a encendre l’estufa.

Per tot això, per l’amor i el respecte que tinc a l’ametlla, quan pujava cap al Pallars mirava amb satisfacció la blavor d’un cel obert i franc, gens amenaçador, i volia assegurar-me que la tebior de l’aire era ja primaveral. I si us deia, abans, que cal mirar els ametllers florits de lluny estant, era per no destorbar la seva gestació d’ametlles, tan nua i tan indefensa. No es pot fer tabola prop d’un ametller florit. Imagineu-vos que l’ametller té un somni feliç: no el desperteu. I si en trobeu algun a tocar de la carretera, feu que el motor del cotxe ronqui més baix. Així us serà més fàcil de dir, amb Maragall: “Ets la pau que s’anuncia / entre el sol, núvols i vents... / No ets encara el millor temps / però en tens tota l’alegria”.