Identificadors

El nacionalisme banal que es respira en molts dels estats nació més artificials està evolucionant cap a un replegament identitari en franges creixents de l’electorat. La baixa natalitat autòctona i l’impacte demogràfic de les noves migracions són viscudes com una amenaça al nivell de benestar propi i això genera l’anomenat xovinisme del benestar. Entorn de la bandera nacional, les opcions reaccionàries rebutgen la diversitat atribuint els problemes només als canvis poblacionals i no al model econòmic dominant dels oligopolis i d’una globalització desbordada i a l’individualisme creixent de les noves generacions. A l’altra banda del ventall polític, les forces progressistes, que han apostat per l’ascensor i la cohesió socials, s’adonen que, paradoxalment, amb polítiques generoses de benestar s’ha potenciat un individualisme estatista que desconnecta les persones de la preocupació pel bé comú, al mateix temps que es refugien en el comunitarisme corporatiu, religiós o ètnic per defensar només els “seus” drets.

A Catalunya, sense capacitats d’estat, des del centredreta fins a l’esquerra han maldat per suplir la confiscació fiscal espanyola del 10% del PIB anual. Així s’entén la frase de Pasqual Maragall de les 3 M: més mestres, metges i mossos. Objectius necessaris però no suficients per avançar en una societat cohesionada perquè amb això es garanteixen molts drets individuals però no s’activen els deures ciutadans cap a la comunitat familiar, local o nacional. L’accent posat només en el progrés econòmic crea una ciutadania asimètrica, en què tothom reclama els drets propis o del grup corporatiu, però mai s’assumeixen els deures propis o de grup en relació al bé comú.

No pot ser que les forces reaccionàries es permetin compensar la manca de projecte socialment avançat onejant les banderes del xovinisme, mentre les forces progressistes, oimés en una nació sense estat com la nostra, no tinguin cura de la cohesió simbòlica tan important per assolir una ciutadania completa amb drets i deures assumits.

Així que veig urgent que, després del període en què Catalunya s’ho va jugar tot a la carta de l’obtenció immediata de l’estat, recuperem les tasques de construcció de la nació projecte, d’un model de país compartit que aboqui a la generalització del patriotisme social. Cal promoure des de la societat civil i de les administracions els elements simbòlics de cohesió. El català n’és un dels principals pilars. Per fer complir la llei, ha de ser instrument obligatori en els oficis d’atenció al públic; llengua ambiental (Agència de Consum, ajuntaments) en la senyalització fixa en regressió brutal. A les aules, on s’incompleix la immersió; i on es mostra un cas flagrant d’individualisme estatista i corporatiu de sindicats i cossos d’inspecció. Per això, cal aplaudir iniciatives com https://www.xafa.cat/ dels pares mobilitzats contra la il·legalitat de l’abandó del català a massa escoles. AFAS, Òmnium i ajuntaments haurien de potenciar cursos de català per a pares i mares, activitats de cultura popular, de coneixement de la ciutat... També caldria potenciar la dimensió social i cultural del turisme interior on el coneixement de país, la seva llengua, el seu patrimoni material i immaterial sigui un dels programes de concertació publicoprivada. És imaginable un turisme familiar d’immersió lingüística com es practica en alguns territoris de llengües minoritzades?.

Cal consolidar el tomb històric del català als audiovisuals assolit amb el reton del Super3 i els productes digitals en català per a nens i joves; i el paper multiplicador de la música, dels influenciadors en català, dels actors racialitzats catalanoparlants en obres de ficció, dels mites de l’esport catalanoparlants; i el paper cohesionador de l’esport de base si s’hi posa l’accent català. I sense ser exhaustiu, no pot ser que l’empadronament sigui un acte purament administratiu. La mateixa adquisició de ciutadania, que concedeix l’Estat, implica estatutàriament la ciutadania catalana, i no va associada a cap acte simbòlic de pertinença, una cerimònia cívica d’incorporació. Finalment, al marge que els independentistes continuem brandant l’estelada arreu, no pot ser que en la ressaca del procés hagi desaparegut la bandera catalana dels actes esportius o no es facin crides a penjar-la als balcons per Sant Jordi i l’Onze de setembre. La senyera és el símbol de la Catalunya sencera.