Avui, per fi, crec que és el meu dia

Avui sí que és el dia. O la nit. Soc a casa. Ja he sopat. Les criatures dormen fora. Sembla que per fi, després de setmanes somiant aquest moment, podré escarxofar-me al llit, treure la pols al comandament de la tele i començar una sèrie de ficció o veure una pel·lícula de principi a fi. Són les nou de la nit i em sento prou vigorosa per complir el meu propòsit. Tinc una llarga llista de films pendents –necessitaré tres vides per acabar-la–, però tot i això me la passo pel forat del melic. Avui vull remenar per si m’atreu cap proposta que m’havia passat per alt. Així que arriba el moment de la tria i, amb aquesta, el primer maldecap: Per quina plataforma em decanto? Entre les que pago i les que la generositat familiar em permet compartir/pispar tinc diverses possibilitats per furgar. Ja perdo uns quants minuts plataforma amunt, plataforma avall, des del mòbil, sense aprofundir-ne cap. Entre visita i visita, se’m cola algun flirteig en alguna xarxa social. Em decanto per un mètode infal·lible: la tria amb els ulls tancats. Ara només em falta elegir gènere. Els ulls pesen una mica més que al principi però encara tenen ganes de regalar-me una sessió de cinema. Trio acció o suspens, que sé que la nit és traïdora i millor estar en tensió. Començo a lliscar el dit sobre la pantalla. O freno o se m’enramparà. N’hi detecto una que em podria fer el pes. Dura tres hores. Inviable. Cent pel·lícules més avall en trio una altra. Uf, no suporto aquell actor i no havia vist que hi apareixia. Diuen que la tercera és la bona, però la que selecciono és en versió original i requereix massa concentració. El següent que recordo és despertar-me a les dues de la matinada amb la televisió encesa. Sembla que tampoc avui no ha estat el meu dia.