La guerra de l’aigua

La situació actual em fa pensar en aquelles pel·lícules americanes en què la raça humana es troba al límit de la supervivència, de tal manera que el control dels béns bàsics és el que determina el poder i les castes. És cert que la realitat de la sequera no ens ha portat a l’extrem d’aquest tipus de lluita fratricida de filmoteca però sí que comencen a aparèixer aquells tics no sé si dir-ne egoistes però que sí que tenen força d’individualistes. Les reserves d’aigua són les que són i entre tots s’han de repartir. Però quina és la mesura justa i equitativa d’aquesta repartició? Qui la necessita més, l’aigua? Hi ha tantes opinions com colors i segurament arribaríem a la caòtica conclusió que pràcticament tothom tindria raó. Ara, cada col·lectiu intenta jugar les seves cartes –contactes, pressions, poder, influència...– per patir el menys possible l’escassetat. Legítim en tots el casos, sí. Tant com complicat ha de ser de gestionar.

Aquests dies, els pagesos s’han plantat –fins i tot literalment clavant un pi al mig de l’autopista– per exigir, entre moltes altres coses, més aigua per a l’agricultura i la ramaderia. Per la seva part, l’exemple dels hotelers de Lloret sembla que es podria anar estenent com una taca d’oli i altres col·lectius turístics com ara el de Roses han alçat la mà demanant una dessaladora per omplir piscines. El sector industrial ja està enviant senyals d’alerta dels efectes laborals –i ja parlen d’aplicar ERTO–per la reducció de l’activitat en aquells sectors en què l’aigua és necessària en el procés de producció. Els ajuntaments exigeixen que les piscines municipals siguin considerades, al pic de l’estiu, refugis climàtics. I així tothom, amb arguments justificables i tota la raó del món. Però la realitat és que l’aigua és la que és. I si no n’arriba d’enlloc més –vingui del cel, en vaixell, en tren o com sigui– el que queda clar és que no n’hi haurà per a tots, com a mínim en la quantitat desitjada. Per tant, poden pujar de peus que començarà la guerra de l’aigua. Una lluita que potser no serà de pel·lícula però que ningú voldrà perdre.