Quatre germanes i una neboda

Hi ha moments alliberadors en la vida d’una persona. Avui, Monique Puig Antich viurà en pell pròpia un d’aquests instants.

Fa quasi deu anys, la Monique va escriure un article llarg, complex, emotiu, perquè parlar d’una mateixa i de les circumstàncies tràgiques que han envoltat la teva vida no és fàcil. Per a una dona que ha dedicat la seva vida a entendre el món des dels números i les matemàtiques, tampoc va ser fàcil escriure. I encara una complicació afegida: el text original era en anglès, que és la llengua d’aquesta novaiorquesa, mentre que la versió definitiva que havia de ser publicada en una revista era en català, i és un fet que una traducció, per bona que sigui, i aquesta era del tot fidel, sempre et genera una distància respecte al que un diria si fes ús de les seves pròpies paraules.

A desgrat seu i de qui va animar-la a escriure, aquell document mai es va publicar. Tot plegat va quedar en un generós intent de voler explicar la veritat de la seva vida, que és també un tros molt important de la veritat d’aquest país nostre, i en un exercici interior d’exorcitzar fantasmes. És tan bona persona, la Monique, que va encaixar amb resignació el fet que el seu text, i la història que s’hi explica, no veiés la llum, tot i que s’havia posat a escriure convençuda que el destí de tot plegat seria una publicació. Aleshores el seu cap va fer una fórmula matemàtica encertada, sumant i restant emocions, dividint decepcions però multiplicant sensacions, per arribar a la conclusió que, malgrat tot, aquell viatge introspectiu l’havia portat fins al seu pare i li havia permès reconciliar-se amb ell i amb la terrible història de dolor i incomprensió que hi havia associada. A través de les paraules, la Monique havia arribat a entendre’l i a entendre’s millor, i això ja era un premi, més enllà de veure el text imprès en negre sobre blanc.

I aquell document, titulat Del meu pare al meu oncle. Joaquim i Salvador Puig Antich, i el contingut de la història de dolor i lluita d’una família, va quedar guardat en un calaix. Però no havia de ser per sempre.

La Monique somriurà avui, amb un somriure que li allargassa el rostre, plàcid, quasi vergonyós, quan la seva història aparegui com a fil narratiu del documental El llibre vermell de Puig Antich, que emet TV3. Va ser tan profund el dolor que va sentir el seu pare per l’execució del germà Salvador que mai va ser capaç de sobreposar-se’n, ni tan sols de parlar-ne, i quan tot just havia fet l’exercici d’afrontar aquells terribles fets, aleshores va morir en el seu exili interior i físic de Nova York.

La Monique va tenir un pare absent per la història del tiet Salvador, però quatre tietes presents i dempeus, a l’altre costat d’un oceà que ho fa tot llunyà però que només és aigua. La redescoberta de la història de Salvador, i la proclamació de la vida del germà gran, Quim, a través de les paraules i la vivència de la filla, avui a la televisió, és un acte de justícia. A còpia de preguntar, la Monique va aprendre ja fa anys que en aquesta història hi ha de tot menys justícia, per això el seu text acabava així: “Espero i desitjo que un coneixement més aprofundit d’aquesta història per part dels catalans i d’espanyols condueixi a la revisió definitiva del procés judicial injust que va viure Salvador ara fa 40 anys.”