Pep, no ens abandonis

Cada vegada que veig en acció el Manchester City em passen dues coses: l’admiració per un equip que juga com la Filharmònica de Viena quan toca els valsos de Cap d’Any i l’estranya sensació que aquesta obra s’ha aixecat a costa del Barça. En la roda de premsa en què Guardiola es va acomiadar va deixar anar dues frases prou recordades, la de “m’he buidat” i l’altra, “ens farem mal”, referida teòricament als jugadors, però que amb el temps es pot interpretar com un missatge a la junta liderada en aquells moments per Rosell o al sempre malèfic entorn.

La part de l’“entorn” que encara veu Guardiola com una mena d’impostor ens recorda sempre que pot que el City és un “club estat” i que la pluja de milions de cada any resta mèrits a l’entrenador perquè són els jugadors els que fan la feina. La tria d’aquestes superfigures que componen aquest nou dream team la fa un altre home que també estava en el Barça, Txiki Begiristain, del qual Cruyff va dir que era el jugador més intel·ligent que havia conegut mai. No devia ser casualitat.

Mentre el Barça va fer una aposta, per citar només dos noms, per Coutinho i Dembélé, els anglesos es van quedar amb De Bruyne i Bernando Silva. Certament l’Abu Dhabi United Group hi posa els milions que calguin, però qui tria els jugadors no són ells. Veure l’onze titular que té Guardiola a les seves mans i comparar-lo amb el que s’arrossega per la lliga a Montjuïc és un drama.

Laporta hauria d’anar de genolls fins a Manchester creuant l’estret de Calais nedant si cal per demanar a Guardiola que vingui i portar-lo a la plaça Sant Jaume anunciant “ja el tenim aquí”, el mateix que va dir en Pep quan va guanyar la copa d’Europa del 1992. Es tracta gairebé d’una situació de vida o mort. No ens abandonis o anirem pel pedregar.