L’exclusivisme barceloní

Es podria negar a Sòria el dret a posseir una diputació i parlamentaris i, en canvi, ostentar-ne a Barcelona en nom de ser gran, global i l’altra, menuda? Evidentment no, perquè un estat correcte manté un tracte homogeni, només supeditat a la representació proporcional, però no nega institucions.

L’exclusivisme és exclusió. I a Catalunya hi ha una visió barcelonina que és excloent. Pot tenir la capital llei pròpia? Sí, però també Àrea Metropolitana (AMB), Diputació i Autoritat del Transport, en forma d’una corona successiva de perifèries? Pot pretendre Barcelona una regió pròpia, o vegueria, que contindria dos terços de la població del país i deixar les restes d’un terç amb sis vegueries molt menors? Pot parlar Barcelona de ser “ciutat” de 5 milions en un país de 8, tot fent dual el país? Pot tenir Barcelona Àrea Metropolitana pròpia, però negar-la als 2 milions d’habitants de la perifèria? Pot limitar l’AMB a un carrer de Sabadell, sense qüestionar-se si els municipis de Barberà o Cerdanyola estan més lligats a Sabadell i al Vallès que al Barcelonès?

Pot semblar, aquest, un debat d’organització política, però el cas és de base econòmica. La ciutat global, que llueix turisme i modernitat cosmopolita, ignora que tot un País Basc industrial es mou al seu entorn. Barcelona presumeix de pes econòmic, quan el seu PIB per persona ocupada és un 15% inferior al del Vallès, i també inferior al del Maresme i el Baix Llobregat i la mitjana catalana. És clar que, per habitant, fruit de la concentració de llocs de treball, els més de 400.000 llocs que concentra respecte a la seva població ocupada resident aporten PIB als habitants residents, perquè molts ocupats no consten com a ciutadans perquè se’n van a dormir fora. Doncs sí, el turisme banal no compensa la modernitat dels tecnòlegs assentats, les seus centrals d’empreses i de l’administració.

El preu de la capitalitat es paga amb la concentració de població estrangera, bàsicament dels serveis al turisme, amb una quarta part de la població nascuda a l’estranger. Barcelona expulsa anualment una mitjana d’11.500 ciutadans a viure fora, on descobreixen una regió amb qualitat de vida i un cost que surt a compte. Barcelona, per concentració desaforada d’activitat, s’està destruint a si mateixa com a ciutat social. Finalment, Barcelona es comporta com un Madrid qualsevol. És receptora neta (no aportadora) de les inversions de la Generalitat des de fa anys, concentra la despesa clau en recerca finançada pels pressupostos públics i en la despesa corrent concentra els recursos per a la mobilitat.

I, no obstant, ens cal una capital endreçada, expressió del conjunt del país. Barcelona és expressió de conjunt del país i aquest últim s’hi expressa. El país és una gradació que va de la màxima densitat central a la buidor de la perifèria en un contínuum seguit. Som un país que cal reequilibrar millor però, tanmateix, aquesta dinàmica de població ja actua des de fa temps. Però Barcelona s’ha de descentralitzar en activitat i recursos públics, en bé propi seu i del conjunt. El país no és dual, ni tampoc hi ha una modernitat exclusiva centrada en ella, tot i que el miratge cosmopolita capgira la realitat i abdueix la majoria de les forces econòmiques i polítiques a una ficció perversa.

La identitat de Barcelona/Catalunya és l’expressió d’una única realitat. S’ha dit que sense Barcelona, Catalunya seria una Provença, però sense Catalunya, Barcelona seria només una Marsella. La solució del cas barceloní és d’escala catalana, com també a l’escala catalana s’ha d’entendre la capital. Ja va sent hora i és urgent d’encarrilar-ho amb una visió positiva de futur.