El garrot a Puig Antich i les porres de l’1-O

L’any 1974 feia molt de temps que el règim franquista havia deixat de caracteritzar el dictador com un cabdill guerrer i implacable, sempre victoriós al camp de batalla. La Guerra Civil quedava lluny i els nous temps aconsellaven pintar Franco com un avi recte, però bondadós que acaronava el caparró a l’actual Felip VI. Era el moment de connectar “la lucecita del Pardo”, una bombeta llegendària i sempre encesa que projectava l’ombra d’un treballador incansable, al servei del benestar i de la recentíssima capacitat de consum dels súbdits espanyols. Les noies ie-ie ja havien format una família i les classes mitjanes aspiraven a comprar-se aquell fascinant Citroën GS que venia de París, com l’últim tango.

Bé, doncs és en aquest context que el règim exhibeix la màxima violència, la crueltat desproporcionada capaç de paralitzar la societat en un instant d’angoixa que es faria etern. El poder –rabiós, implacable– decideix executar Salvador Puig Antich per demostrar que no té límits ni escrúpols i, sobretot, per terroritzar tothom que tingués l’esperança d’una caiguda semblant a la que seria imminent a Portugal. Van anunciar la sang, mentre anaven passant els dies i l’angúnia creixia a les cases, dels avis als nets, fins que un matí tothom es va haver d’imaginar aquell racó, aquell botxí, aquell garrot vil i la violència suprema contra aquell noi de 25 anys... Viviu i compreu-vos un cotxe, si podeu, però no qüestioneu els que manem, era el missatge.

Fa cinquanta anys i ningú no ha pagat per allò. I això forma part de l’estratègia. Policies, jutges, polítics, mitjans de comunicació del 1974... Tots ho van fer i volen que sapiguem que ho tornaran a fer tantes vegades com calgui. Com la violència massiva de l’1 d’Octubre, com les mentides de policies, jutges, polítics i mitjans de comunicació del 2024.