Opinió

Tribuna

Radicalment, la llibertat

Manllevo el títol d’aquest escrit a Manuel de Pedrolo, de lectura cada dia més imprescindible. Hi ajuda, diria, el context social i polític que viu el país, i és que la nostra circumstància actual en motiva força la lectura, de la seva d’obra, sobretot de la més política, la dels anys seixanta i setanta. ¿No ens el fa de rabiosa actualitat llegir que “no es pot parlar de justícia des de posicions ancorades en la injustícia”? Obsedit com hi estava, escrivia que “no és fer el que vulguis, la llibertat, sinó no haver de fer allò que volen els altres”. Rabiosament actual. Aquesta etapa, centrada en obres d’ideologia de combat, amb títols com Acte de violència, M’enterro en els fonaments, Milions d’ampolles buides mostra un home del tot preocupat pel país i pel moment històric que li toca de viure, i se serveix de tècniques literàries molt diferents entre si per tal d’alertar, des de la ficció, de la posició de subordinació de Catalunya a la dictadura de l’Estat. Pedrolo escriu llibres que semblen manuals per a l’acció, perquè la seva voluntat és de convertir la seva literatura en una eina de combat contra la barbàrie i contra la imposició, ell que es vol escriptor per vocació. I en aquest escriptor que es converteix, amb més de cent llibres publicats, podem destacar-ne quatre etapes a partir dels anys cinquanta, quan ja comença ser reconegut. Aquesta primera etapa la seva obra és marcada per l’existencialisme. És l’etapa de La terra prohibida, escrita l’any 1957 però que no serà publicada fins vint anys més tard. De fet, el mateix autor opta per guardar-la. Amb motiu de l’Any del centenari, Comanegra en fa una reedició. Perquè quan va aparèixer l’obra l’any 1977 sembla que en aquell moment als lectors no els venia de gust la novel·la sobre la resistència del catalanisme. Totes quatre novel·les de la sèrie tenen un tractament antièpic. Pedrolo tracta el catalanisme a través de personatges imperfectes. I colpeix, especialment, La paraula dels botxins, en la qual l’acció s’esdevé pràcticament tota en una habitació tancada i s’hi explica, en tot de detalls, una tortura.

La segona etapa de Pedrolo és la més política i abraça la dècada dels seixanta i començament dels setanta. És l’etapa de la sèrie de novel·les més ambiciosa, Temps obert, que inclou onze novel·les escrites entre 1963 i 1969 que mostren com la vida depèn, en molts casos, de decisions del tot arbitràries. ¿No és actual? Tant, que Comanegra també en fa reedició. Continuen mostrant Pedrolo profundament preocupat pel país. Acte de violència, per exemple, té una finalitat més política que literària. És un crit, no gens dissimulat, per dur a terme un acte comunitari de desobediència civil, basat en una actitud de resistència passiva. Un alçament col·lectiu pacífic contra un poder que té el seu millor aliat en la por. ¿Què passaria si anéssim a una vaga general indefinida? El relat en dona resposta, perquè la novel·la és un debat entre resistència i opressió; solidaritat i violència; implicació i indiferència. És un dels llibres cabdals de Pedrolo, no tant per l’arquitectura de la novel·la, sinó com a símbol de la voluntat de l’autor de convertir la seva literatura com un eina de combat contra la barbàrie i la imposició. El bé de la comunitat per damunt de l’individu. Es tracta de situar el poder entre l’espasa i la paret. Un alçament col·lectiu pacífic i sense violència. ¿Ens sona, oi? Un punt de partida que no pot ser de més rabiosa actualitat.

La tercera etapa seria la d’obra més experimental i, la quarta, la de no ficció, la d’epistolaris, articles d’opinió que, llegits avui, semblen d’avui, i dietaris. Marxista heterodox i independentista, Pedrolo renuncia als seus privilegis perquè creu en la igualtat, i aquesta seva heterodòxia el duia també a fer una analogia: si hi ha classes oprimides i en volem l’alliberament, quan hi ha opressió d’una nació sobre una altra, també l’hem de voler, l’alliberament. Manuel de Pedrolo va ser un escriptor oblidat per l’acarnissament de la censura en la seva obra i perquè incomodava, recuperada la democràcia, els dirigents culturals i polítics. Però es va mantenir irreductible en el seu posicionament, sostingut des de la solitud de la minoria silenciada. Sortosament, de l’Any del centenari cap aquí, les editorials s’hi han abocat, en la seva obra, que l’hem de voler motiu d’estudi i d’interès per a traductors, crítics i lectors. Manuel de Pedrolo no és utopia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia