45 anys

Amb goig m’apunto a felicitar-nos els nostres 45 anys, 15 dies passats de l’efemèride estricta. El quasi centenar de pàgines del suplement de l’aniversari, amb opinions de tots els que varen contribuir a la creació del diari, m’ha omplert de records i... diguem-ho tot, també d’enyorança. Recordar tanta gent, tants amics de fa anys, deixa un regust entre endolcit i agrós, que amara a fons. Almenys a mi. He escrit “els nostres” 45 anys, perquè des del primer número no he deixat mai de llegir-lo cada dia i, és clar, això ha anat conformant un embalum important en l’àmbit encefàlic. Hi ha un passat entranyable, i els que estimem el nostre diari no podem deixar de preguntar-nos què serà en el futur. Però, ben rumiat, remenat i garbellat (que deia l’àvia Caterina), el futur només és un fantasma amb les mans buides: promet molt, però no té res. Entre els records d’aquests 45 anys, me’n destaca un dels primers: el mateix 1979, a partir del primer d’abril, quan només feia un mes que havia nascut el Punt Diari, el senyor Josep Mercader, director del motel Empordà de Figueres, va pagar una subscripció a Josep Pla, sense dir-li res. Al principi tot semblava fer-li gràcia, sobretot el títol de dues notícies: “Dos turistes xoquen de front” i “Una vaca s’escapa de l’escorxador i travessa, a tota llet, la plaça de Sant Agustí”. El primer ja es veia que era un error de picada i, parlant del segon, l’home engegà una de les seves boutades: “Aquest diari nou diu més collonades que el Times.” Va ser al cap de tres o quatre mesos de rebre’l cada matí al Mas de Llofriu, que em va dir: “No duraran gaire, aquesta tropa del nou diari: no el cobren...” I va ser quan em va donar uns papers on hi havia escrita una entrevista que es feia ell mateix, preguntes i respostes. Va sortir publicada al Punt, i és a l’obra completa (vol. 44, pàgina 118 i següents). Més tard van venir a veure’l al motel alguns directors: Jordi Negre, Pius Pujades i Pep Collelldemont. A aquest últim, l’atracaià (així ho diem a la Garrotxa) perquè s’havia deixat barba, i li preguntà si era del maquis o volia fer-se’n. El polígraf de Llofriu va escriure (vol. 36 de l’OC, pàg. 361): “Els barbuts tenien de vegades un aspecte de bandolers literals, abruptes, temeraris...”