Al rescat de les dones sandvitx

L’alarma sona a les sis, quan encara és fosc a l’altra banda de la finestra, però és estrany el dia que abans no està desvetllada. El seu cap va a mil per hora i necessita repassar mentalment la llista de tasques que l’esperen la nova jornada. No és exacte dir que ho necessita, perquè el que realment necessita és més de pau mental, però el cos ja el té acostumat així. Es lleva i connecta l’ordinador aprofitant que la canalla encara dormirà una estoneta. Té dues hores al davant per preparar una reunió important, deixar una rentadora estesa i mig enllestir el sopar perquè avui no sap a quina hora tornarà a casa. Ella plega a les sis de la tarda de treballar, si no apareix cap imprevist, però haurà d’estirar el dia com un xiclet per poder arribar a recollir les criatures a les extraescolars –sort del menjador de l’escola– i passar a veure els pares, que s’han fet grans, necessiten cures, però aquella ajuda tramitada s’està fent pregar. Quan arriba el vespre, el cap està a punt d’explotar-li. La salut li ha donat algun avís però no sap d’on treure el temps per atendre’l. Té parella, i un germà, però ha de ser comprensiva amb ells perquè tenen feines de molta responsabilitat que no permeten ni un descuit i requereixen molta dedicació. Quan arriba la nit, la frustració la devora. Sap que el nen va fluix en matemàtiques però no ha pogut preguntar-li què és el que no entén. Sap que no pot retornar als pares tot l’amor rebut perquè necessitaria dies de cinquanta hores. Té moments que voldria saltar per la finestra però després se sent culpable perquè sembla que es penedeixi de la vida triada. És una dona sandvitx, una dona que es gronxa entre les cures dels pares i els fills. Cada cop en són més. Que aquest 8-M les tingui ben presents.