La fragilitat de la producció d’aliments

Una de les lliçons que vam aprendre de la pandèmia és la importància de crear estructures resilients, millor preparades per fer front als reptes que té plantejats el món actual, especialment els derivats de les amenaces climàtica i geopolítica. El sector industrial, per exemple, està replantejant-se reforçar parts de la seva cadena de valor i relocalitzar algunes parts del procés productiu que havia externalitzat i deslocalitzat. Però què passa amb la producció d’aliments? Aquests dies els pagesos estan portant els seus tractors a les carreteres per dir-nos que el sistema no funciona perquè no els té en compte. La sequera, que ha malmès collites i ha disparat els preus d’alguns productes bàsics, també és l’expressió d’un fracàs de conseqüències greus, perquè el que està en joc és l’alimentació de la societat. Les arrels de tot plegat ja les sabem: hem convertit allò que mengem en ‘commodities’: un actiu econòmic que es produeix a gran escala en llocs favorables, sense valor afegit i amb el qual s’especula. Un sistema que fa inviables les explotacions locals. Però aquesta concentració de la producció per aconseguir els millors preus ara es revela com a vulnerable pels freqüents episodis meteorològics extrems. És el moment de repensar el sistema en el seu conjunt: de quina manera produïm els aliments, com els processem, com els distribuïm, però sobretot com consumim. De la nostra dieta en depèn la nostra salut però també la del planeta. Així, en el debat sobre el futur de l’alimentació s’ha d’escoltar metges, ambientalistes, economistes, químics, enginyers i molts altres experts, però, per sobre de tots ells, cal sentir els productors locals, els pagesos, que fins ara han estat la baula més feble i menys tinguda en compte de la cadena. Cal revertir l’ordre de les coses però sobre bases modernes. Les noves tecnologies aplicades al camp han de poder ajudar els agricultors a ser més eficients en l’ús de recursos sostenibles i resilients. Les últimes dècades la humanitat ha fet un salt de grans proporcions en el somni de produir prou aliments per a tothom. Ara toca, sense oblidar que l’objectiu més important ha de ser que ningú mori de gana, fer les coses millor.