Salvador Puig Antich

Aquests dies, en parlar de Salvador Puig Antich i de la seva mort, no he pogut evitar de nou un torbament, però també enuig i ràbia, que em sembla del tot comprensible. Prefereixo, és cert, contenir-me i actuar amb serenitat davant de qualsevol fet o circumstància, però en aquest cas –com en altres en què imperen la injustícia i la crueltat– m’ha estat impossible. Tot i que no vaig viure aquell període, Puig Antich i el seu tràgic final m’han acompanyat en molts moments de la meva vida. No es tracta d’idealitzar-lo ni de convertir-lo en un heroi –suposo que a ell no li hauria agradat–. Prefereixo veure’l com un jove revolucionari i idealista, amb els seus anhels i contradiccions, i que en un context de repressió va decidir escollir un camí de lluita i d’esperança. El judici posterior, ja ho sabem, va ser una farsa i, finalment, aquell règim criminal –àvid de venjança– va decidir assassinar-lo –com ho va fer amb tants d’altres–. Un crim d’estat que avui encara no ha estat reparat. Amb serenitat però amb convicció no defugirem la responsabilitat, seguint l’exemple dels que ens han precedit, de bastir un món més just i solidari.