Què fas, tu, per la llengua?

La llengua catalana està en perill. Un perill real i seriós. Ho va dir el president Jordi Pujol en l’acte de celebració de la llibreria Les Voltes. No exagerava. El futur de la llengua trontolla per amenaces diverses, però avui voldria centrar-me en una, potser la que més tenim a l’abast de solucionar. Hi ha una responsabilitat individual de cada catalanoparlant a l’hora d’assegurar la pervivència de la llengua i la cultura catalanes, una manera única de veure el món que és el pinyol de la catalanitat. Catalunya és una nació que s’expressa a través d’una llengua, el català. El capteniment quotidià de cadascú de nosaltres vers la llengua contribueix a cada moment a la seva supervivència o a la seva desaparició. I el futur del país hi va de bracet: la supervivència o desaparició de Catalunya va directament lligada al català.

Per circumstàncies històriques –les prohibicions, la censura, la repressió–, hi ha un costum nefast que es transmet de generació en generació: canviar al castellà davant qualsevol interlocutor que ens parla en castellà. Un comportament fatídic per al català que s’agreuja amb una altra conducta aberrant: parlar castellà a qualsevol persona amb color de pell, faccions o aspecte diferent. El noi fill de xinesos nascut i educat a Catalunya que ajuda els pares al bar o a la botiga. Parla un català nadiu, però invariablement tothom se li adreça en castellà, perquè fa “cara de xinès” i pressuposem que té alguna mena d’impediment genètic per parlar en la nostra llengua. Aquell veí que fa 50 anys que viu a Catalunya i no és capaç de dir “bon dia”. Ha pogut fer vida a casa nostra sense cap impediment perquè tothom canvia al castellà per interactuar amb ell. Mai no ha necessitat aprendre el català. O els nous catalans d’origen llatinoamericà, als quals neguem la possibilitat de ser incorporats a la comunitat catalanoparlant. N’hi ha molts que no fan cap esforç per parlar català, però els pocs que ho fan es troben que ningú no els el parla, tothom canvia de llengua quan veuen que parlen català amb una mica d’accent o dificultat.

Amb aquest comportament, estem contribuint de manera decidida a l’extinció del català. Només hi ha futur per a la llengua si la fem necessària per viure i treballar a Catalunya. Si puc ser cambrer o dependent d’una botiga o taxista o metge sense necessitat de saber català, perquè tothom em parla en castellà, fem de la llengua una cosa d’estar per casa, com les llengües italianes que van ser minoritzades i recloses a l’àmbit familiar durant el segle XX per imposar la llengua de Dante. Encara més, davant una realitat en forma d’immigració –que no podem regular ni gestionar perquè no som un estat–, tenim una eina poderosa per transformar en catalans els nouvinguts: la llengua. Si no els incorporem i els parlem en castellà, el missatge subliminar és clar: “El català és per parlar amb els meus, i tu no ets dels meus. Amb tu parlo castellà, perquè ets diferent.” Si els parlem sempre i tothora en català, els estem obrint la porta de la comunitat, i els regalem un passaport que no depèn de l’Estat: “si parles català, ets català”.

Aquesta arma secreta per fabricar catalans és al nostre abast i la podem fer servir cada dia. Només cal prendre la determinació individual i col·lectiva de parlar català sempre i tothora. Amb tothom sigui qui sigui i vingui d’on vingui. Les persones aprenen la llengua útil per viure i treballar al país d’acollida. Ara per ara, aquesta llengua és el castellà. Depèn de nosaltres que torni a ser el català.

Aclariment: la responsabilitat individual vers el català no eximeix l’administració del seu deure legal i moral de defensar i promoure el català. Una missió que dista molt de ser a dalt de les prioritats dels governs. Si tenim en compte que les biblioteques catalanes compren més publicacions periòdiques en castellà que en català, i que els mitjans públics han abandonat la seva missió sagrada de crear un espai segur de continguts en català, queda clar que a banda de queixar-nos dels atacs permanents al català per part de l’Estat, els nostres governs nacionals i locals encara tenen molts deures a fer. Ells han de fer la seva part, i nosaltres, la nostra. Instal·lar-se en la queixa permanent per la inacció dels governs i alhora canviar al castellà en entrar en una botiga o en demanar menjar al cambrer és una combinació letal.