Tàpies, encara

A totes les exposicions sol haver-hi un color que se’t fica a dins. A les de Tàpies, és el color de la terra o de la crosta de pa, un marró que sovint grogueja sense acabar de ser mai anèmic i damunt el qual irromp una brotxada negra o vermella que és com un residu dels ulls que hi han passat per sobre, però un residu garbellat, que agafa forma de creu o de signe cal·ligràfic o de remolí sideral. L’empremta del zen, en diu la Fundació Tàpies de la nova exposició que, en el centenari de l’artista i abans de l’esperada retrospectiva, presenta fins al 23 de juny. Hi ha un Tàpies que ens pensàvem que ja coneixíem i que sembla nou. Sempre és nou. Com la terra remullada, com el pa acabat d’enfornar. Una obra representa un esternut: un mocador rebregat que va enganxar a la tela pensant en un haiku del poeta japonès Matsuo Basho per dignificar fins les més innobles de les accions humanes a la llum de la filosofia oriental, que estima l’ombra, la menudesa, la paciència del gra de sorra per esdevenir muntanya o molt menys que això, un mineral que el vent s’emporta. Mentre passejo per la sala, hi ha un altre visitant que viu absort en un dels quadres que representa un animaló en forma de cadira. Acabo la visita, i ell encara hi és. Me’l miro. M’ignora. Recordo aquell conte oriental del príncep empresonat que fugia ficant-se dins una pintura, deixant rere seu un reguerol de petjades. La fixació pels mitjons potser ve d’aquí, i per la cadira, i per la finestra, i per la paret que s’engruna. M’assec, m’espero, me’n vaig, i Tàpies continua sent allà, com l’olor de terra molla, com l’or del pa.