El temps que passa

“«Sí, naturalment, si demà fa bon dia», va dir la senyora Ramsay.” Així comença Al far en la traducció al català d’Helena Valentí. És una resposta a James, un dels seus vuit fills. D’estiueig, com cada any que passa, a l’illa escocesa de Skye, els Ramsay, si a l’endemà fes bon temps, anirien, naturalment, al far, en compliment d’una promesa de la mare a James. No van anar, però, al far. D’això, i de molt més, ens parla Virginia Woolf: del temps que passa amb un demà en què no es compleix el que ahir esperàvem. He començat a rellegir Al far després d’assistir a la sala Beckett a la representació de Llums, llums, llums, adaptació teatral de la novel·la de Woolf escrita per la dramaturga quebequesa Evelyne de la Chenèliere. Amb la direcció de Lurdes Barba, dues actrius, Anna Güell i Tània Banús, encarnen respectivament la senyora Ramsay i Lily Briscoe, pintora que sempre té un quadre que mai no acaba de fer. La primera és una esposa i mare “perfecta”, segons les convencions socials, però va expressant una queixa i una insatisfacció amagades. La segona és una jove independent que, com pel que fa a les mares que moltes hem tingut, rebutja l’altra com a model de dona, però no deixa de sentir-hi l’estima. Mentre la il·luminació de Sylvia Kuchinov va fent visibles paisatges i l’esdevenir del dia fins a suggerir que la vida és un crepuscle perpetu, en la bella escenografia de Paula Bosch el mobiliari d’una casa cada cop apareix més com les restes d’un naufragi. De cop, el temps ha passat. La senyora Ramsay ha mort i molts no van tornar vius de la Gran Guerra. Alguna cosa commovedora està passant a la sala Beckett. De moment, fins diumenge vinent.