“Pagaria per tenir un veí decent”

En una conferència d’Itziar González sobre gentrificació a Ciutat Vella li sentireu dir que “a la zona alta de Barcelona hi ha més prostitutes que al Raval, segur, però estan en edificis més cars”, que “estem vivint una mena de franquisme, però l’enemic l’hem de seure a taula” o “tinc més força com a veïna que com a regidora”, però el seu missatge queda condensat en “pagaria per tenir un veí decent”. L’arquitecta social que es va posar en política amb Jordi Hereu “per esborrar l’època de Joan Clos”, té la tesi que Ciutat Vella pateix alguna cosa més que gentrificació, un terme que ha fet forat però que no explica la profunditat de la problemàtica. En una xerrada recent organitzada per Òmnium Cultural del districte, González va parlar de turificació, que no és tant la substitució del veïnat per un altre d’un estatus econòmic superior, sinó directament el buidatge del barri.

“La gentrificació parla d’un robatori organitzat, de la despossessió de generacions de persones que han anat construint alguna cosa conjuntament”, va dir. L’arquitecta va denunciar el procés pel qual les cases de Ciutat Vella ja no acullen persones, sinó que són “containers de càrrega variable”: “És la containerització del nostre barri, només canvia la mercaderia, que són els turistes.” En aquest sentit, l’exregidora del districte va assenyalar la plaça de Sant Jaume com a “còmplice necessari” del cicle especulatiu: “Qui comença a estigmatitzar el Raval és el mateix Ajuntament.”

González es va exclamar que l’urbanisme s’hagi entregat, delegat, regalat al tàndem urbanistes-administració, de manera que el veïnat ha deixat de decidir. Va recordar que durant el franquisme els arquitectes s’implicaven en les associacions veïnals per lluitar contra el desarrollismo i que ara “els mapes amb què els nostres polítics pensen les ciutats són calladíssims, són un paradís per a l’especulador” perquè s’ordena la ciutat sense la gent: “L’administració s’ha convertit en una màquina d’ignorar-nos.”

Segons l’activista, als barris assenyalats s’hi instal·la l’economia criminal, “un mercat que necessita que no hi hagi ulls” de veïns organitzats que denunciïn el tràfic de drogues, el de persones o el blanqueig de capitals: “Si obres una botiga de carcasses de mòbil en un lloc com la Rambla, no ho pagues venent carcasses de mòbil, és evident, fa riure, no tenen pudor.” “Barcelona ha de decidir si Ciutat Vella és la blanquejadora de l’economia criminal o no, i ho diu una exregidora amenaçada de mort”, hi va afegir.

González va relatar que durant el seu pas pel consistori hi va haver un moment al Raval que al llarg d’un mateix carrer de sobte apareixien molts negocis de carcasses i va comprovar que els circuits de venda de drogues anaven per carrers on no hi havia cap comerç tradicional: “És a dir, inversors d’altres mons tenien una lectura estratègica de la nostra Ciutat Vella entranyable molt més ràpida que la nostra.” En resum, per l’arquitecta, la turificació és la coartada per blanquejar diners de l’economia criminal i, d’entre totes les vies per combatre-ho, veu més efectiva la creació d’observança: “Si hi ha ulls, les màfies marxen, volen llocs sense mirades, sense persones. Si hi fossin, aquesta activitat econòmica se n’aniria a un altre lloc.” Per tot plegat, va reivindicar la presència de veïns: “Jo vull veïns, m’és igual d’on siguin. Vull poder deixar-los les claus; era això, viure junts. Jo pagaria per tenir un veí decent.”