La venjança de les cigonyes

Lleida fa molts anys que lluita contra les cigonyes i ara mateix no és gens clar qui guanya aquesta cruenta guerra. En el mandat anterior els governants de la ciutat celebraven haver-ne reduït de manera significativa el nombre de nius dins de la ciutat, creant una xarxa de nius als camps i a les hortes de l’entorn perquè marxessin fora dels nuclis habitats. Però no és bo cantar victòria abans d’hora. Ahir, el diari Segre informava que alcaldes i veïns de nou municipis del pla de Lleida pateixen aquesta primavera talls molt freqüents en el subministre elèctric a causa de la proliferació inusual d’aquestes aus en els camps de Ponent. No són talls de llum excessivament llargs. Alguns poden ser només d’un minut de durada. Però això és temps suficient per apagar ordinadors i desconnectar el rúter a mitja feina i ocasionar danys en alguns electrodomèstics, segons ha recollit el diari lleidatà. Els ajuntaments s’han queixat a Endesa i la companyia els ha explicat que la culpa la tenen els nius que les cigonyes fan a les torres elèctriques. Amb la pluja dels darrers dies, les branques molles dels nius es converteixen en material conductiu, i això fa que salti la seguretat i es desconnecti momentàniament el pas de l’electricitat.

Per si això no fos prou, les cigonyes tenen altres maneres de tallar la llum als alcaldes lleidatans que les expulsen de les zones urbanes: defecant sobre els aïllants de les torres, deixant caure branques sobre els cables i fent tremolar les estructures a l’enlairar-se o a l’aterrar-hi. Això és la guerra, i les cigonyes no fan presoners.

Tot això no ve de nou. La relació entre la ciutat i aquesta au migratòria és realment complexa. En teoria, les cigonyes haurien d’estar a Lleida de pas, com ho fan en altres zones agrícoles i d’aiguamolls del país. Una parada a l’inici de la primavera i una altra a la tardor, a mig camí de la seva recerca de les terres de càlids hiverns al nord d’Àfrica i d’estius temperats a l’Europa continental.

Però, ves per on, Lleida els va agradar, i una important comunitat de cigonyes va decidir establir-se ara ja fa unes dècades de manera permanent a les teulades de la ciutat. El 2013 se’n va fer un cens i es van comptabilitzar 365 nius dins de la ciutat, dalt d’edificis, grues i antenes. El 2015, en ple conflicte per l’art sacre de la Franja, les van expulsar de les cornises de la catedral, però van tornar-hi el novembre passat. Uns anys abans un niu de cigonyes dalt del monòlit franquista de la plaça Cervantes va provocar una curiosa estampa política, amb regidors d’esquerra queixant-se de la retirada d’aquest símbol franquista, no pas per franquista, sinó per les cigonyes que hi feien niu. L’any passat, l’enderroc d’unes sitges per fer el polèmic alberg per a temporers estrangers al barri de Pardinyes va aixecar protestes ecologistes d’Ipcena i va obligar la Paeria a un laboriós trasllat de nius cap a un altre lloc.

És curiós: art de la Franja, franquisme, temporers. Les cigonyes són a tots els conflictes de Lleida. I, si convé, busquen venjança.