12-M, una jugada arriscada
Les eleccions convocades per Pere Aragonès pel 12 de maig constaten l’extrema debilitat d’un govern que no ha pogut culminar la legislatura del 52% de majoria independentista. Ni tan sols ha pogut aprovar els pressupostos amb més despesa de la història. És la conseqüència de la sortida del govern de Junts i d’abraçar-se al PSC amb l’agenda més convergent dels últims temps, que impedeix triangular una majoria amb els comuns encara que finalment hagi estat per l’entossudiment amb el Hard Rock, que no tenia cap assignació en els comptes. Aragonès –que ja es va empassar els gripaus del quart cinturó i l’ampliació de l’aeroport un any enrere– no ha volgut passar per un 2024 sense comptes i amb el bloqueig parlamentari que pateix, fruit d’una debilitat infravalorada. En un càlcul electoralista, ERC pot pensar que agafa amb el pas canviat Junts, que no té candidat –tot i que la reacció i la gestualitat de Carles Puigdemont fan pensar el contrari–, com la CUP. També patiran per articular-se a temps els nous espais independentistes de la llista de l’ANC –si acaba prosperant– i Clara Ponsatí. Tampoc el PSC –tot i les enquestes– està exempt de riscos, amb el cas Koldo orbitant sobre el Ministeri de Sanitat que ocupava Salvador Illa durant la covid-19. Pels comuns –a banda del deteriorament de relacions amb PSC i ERC de cara a futurs acords– la qüestió serà justificar que han deixat caure els que podrien ser els últims pressupostos expansius d’aquest cicle amb tot l’increment en despesa social que comportaven, ja que la UE vol recuperar les regles fiscals l’any 2025. La incògnita és com s’ho faran els partits independentistes per reconnectar amb les seves bases, que en les últimes conteses s’han quedat a casa o han canviat d’opció, desmoralitzades i desmobilitzades més per les travetes inacabables entre els seus partits de referència que pel replegament –se suposa que temporal– cap a la gestió de l’autonomisme. L’ona expansiva de l’avançament ha arribat a Madrid: Pedro Sánchez renuncia a aprovar pressupostos, empès pel calendari i pel somni que un hipotètic Illa president l’ajudi en els del 2025. Avui, però, l’aprovació de l’amnistia al Congrés es dona per descomptada.