Abril, maig, juny i juliol

Entretinguts hi estarem. Prepareu crispetes o el que rosegueu. Les hi han posat amb calçador, però ja les tenim aquí. En tres mesos, tres tests d’estrès dels de veritat, no dels que encarreguen i paguen els partits i les institucions per detectar si la fotografia es mou o no es mou. Tres de veritat, dels que configuren aritmètiques parlamentàries que investeixen presidents, formen governs i en fan saltar. A l’abril al País basc. Al maig a Catalunya. Al juny, les europees. Si després d’això (i Sánchez amb pressupostos prorrogats) les generals no són al setembre, seran a l’octubre, i no descarteu que si la llei i els calendaris electorals ho permeten (que ara mateix no ho sé i no tinc ganes de mirar-ho) no les tornem a tenir al juliol, com l’any passat. Abril, maig, juny i juliol. Pòquer. Ja em perdonaran, però es una autèntica indecència, una poca-soltada, una pèrdua de temps i, com diria l’àvia Neus, fotre’s del mort i de qui el vetlla. Si nos fos perquè ahir a la tarda vaig seguir en directe la compareixença del president Aragonès i ho vaig veure amb els meus ulls, sentir per les meves orelles i flairar des de la meva nàpia, pensaria que havia estat l’actor David Verdaguer, exhibint-se d’Eugenio. El saben aquel? “Era un estat que durant quatre mesos anaven a eleccions per mes.” Quan siguem República independent votarem un dia a l’any cada quatre i matarem tot el que sigui gras. President d’escala i d’associació de pares inclosos! Per Tutatis!