Un matí amb la dona que ven cupons

Per una casualitat de la vida m’he trobat al carrer una vella coneguda. M’ha hagut d’aturar ella atès que m’havia passat desapercebuda. Resulta que ara ven cupons de l’ONCE perquè té una minusvalidesa d’ençà que va ser víctima d’un accident de trànsit. M’hi he entretingut una bona estona, explicant-nos com ens va la vida, i he pogut observar múltiples escenes d’esperança dipositades en un petit tros de cartró. Hi ha els clients que no fallen mai, però, toqui o no toqui, tampoc no passen dels dos euros diaris que tenen pressupostats. Hi ha qui busca en aquest punt de venda, a peu de carrer, algú a qui relatar les seves penes i alegries. Algú que li acaba resultant una cara coneguda i que sap que no el jutjarà. La venedora, exveïna, em parla d’un senyor de 88 anys que és client i que creu que ja li ha explicat els detalls dels més de 30.000 dies que acumula viscuts. L’activitat és intensa. No fallen els que repeteixen número, convençuts que això augmenta les possibilitats de ser l’elegit. El sol llueix i és una zona de passeig. També es viuen situacions curioses, com la d’un venedor de roba falsificada –pitjor falsificada impossible– que ha quedat amb un home que sembla que li ha encarregat uns mitjons però que ara no apareix. El venedor s’emprenya perquè intueix que l’han deixat penjat, sobretot perquè, segons diu, ell sí que és legal i no faria aquestes coses. La venedora reparteix algun premi in situ, però dels que no treuen ningú de la pobresa. La setmana passada va vendre un cupó premiat amb 500 euros. M’explica que ven més quan s’instal·la als barris de la perifèria, els de la classe obrera. No faltarà mai la gent que creu que pot canviar el seu futur amb una inversió molt baixa, sobretot si no suma el total de diners gastats.