TantXTant
Bones formes inútils
Hi ha gent gran que es queixa que avui s’han perdut les formes. És una manera de manifestar allò que no entenen, o que entenen massa bé, precisament perquè han viscut situacions similars en el passat i en temen un desenllaç també semblant.
El seny dels catalans, en general, es transmet a través d’unes formes de tracte prou amables. Abans en deien l’oasi català, perquè la gent s’ho deia tot, però educadament. Res que s’assembli a l’ambient actual de batusses i cridòries del Congrés espanyol o al Parlament durant el procés, quan l’oposició feia espectacles diaris per tal d’ofegar les majories independentistes. Tanmateix, cal reconèixer que cada vegada costa més de mantenir les formes. Deu ser cosa de l’espanyolització.
Quan aquella vintena d’entitats catalanes denuncien –cada any passa una o dues vegades– que Catalunya està maltractada des del punt de vista econòmic per l’Estat, ho fan tan educadament que no en semblen gaire convençudes. A Madrid se’n deuen riure a cor què vols; tant és que siguin suposadament d’esquerres com de dretes. Ells s’esbudellen per coses més importants; volen tenir el poder de l’Estat i la resta són romanços, noses que periòdicament els mantenen més ocupats del que ells voldrien.
Amb les eleccions a les portes ja han crescut els retrets i les mossegades per administrar unes engrunes que reparteixen com volen els senyors de la capital. Uns i altres saben que, d’Espanya, no se’n pot esperar solucions als problemes del país. I, d’altra banda, també saben tots que les formes amables no han fet mai –ni li’n faran– pessigolles a l’Estat. Llevat que algú se’n cansi, perdi les formes –no pas l’educació– i s’esdevingui la rauxa. Només quan aquesta es fa present –també ho sabem bé– tots els poders de l’Estat reaccionen, actuen amb contundència i a l’una.