Espies

No sé si Villarejo –un espia de l’estirp castellana del Lazarillo de Tormes– es mereix una biografia. Els nostres espies (amb l’excepció espectacular del català Joan Pujol, Garbo) no tenen glamour ni èpica. En canvi, els agents britànics de la guerra freda van tenir en John Le Carré un escriptor de fama internacional que els va posar al centre de la imaginació literària. El mateix Le Carré havia estat (en feines menors a Alemanya) reclutat temporalment com a espia, cosa que afegia aura a les seves ficcions. La ficció és terreny idoni per parlar d’espies perquè ells, com els novel·listes, són gent que tenen llicència per a mentir. Com que les obres de Le Carré giren al voltant de la mentira i les deslleialtats, els biògrafs de l’escriptor no han pogut resistir la temptació d’identificar aquests mecanismes en la vida privada de l’autor de L’espia que tornava del fred. Un escriptor que utilitzava –apropiadament en aquest cas– el pseudònim de John Le Carré per amagar el seu nom real: David Cornwell. Abans es deia que la biografia d’un escriptor eren els seus llibres. Avui, però, les biografies literàries van, sobretot, de chercher les femmes. L’última entrega sobre la vida privada de Le Carré porta un títol eloqüent La vida secreta de John Le Carré. A Un espia perfecte, l’autor li feia dir a un personatge que “tota la vida s’havia inventat versions d’ell mateix que no eren certes”. Ara, el biògraf sotmet el novel·lista a l’escrutini de les seves infidelitats conjugals sense descuidar-se’n de cap. En aquest cas, però, hi ha tesi literària. Per recrear la vida de l’espia professional que no va poder ser, Le Carré necessitava, en la vida privada, la tensió de mentides i deslleialtats que, com un agent doble, cultivava en la vida domèstica. Un estrès esgotador al servei de la creativitat literària que el va convertir, segons ell mateix, en un home profundament infeliç malgrat l’èxit colossal de les seves novel·les.