La dictadura en el vestir

La majoria de les dones de totes les edats i classes socials tenen problemes per trobar roba que els agradi. I no és un problema adquisitiu, és d’imatge i de talla. Deixant de banda els creadors, hi ha una certa dictadura en l’estil. No hi ha la varietat que es podria esperar d’una societat liberal i cosmopolita. A les diferents franquícies es troba el mateix model provinent de la Xina. Les talles no es corresponen a les de la majoria. Malgrat les reiterades protestes, a les grans marques i a la publicitat es perpetua la imatge de dona prima i estilitzada, molt allunyada de la realitat. No hi ha tots els models a partir de la talla 40 i es passa de l’estil juvenil al de “dona madura”, com si la franja dels 40 als 60 no existís. Es tendeix al patró de dona andrògina. On són els vestits i les faldilles? S’intenta erradicar, censurar o amagar la feminitat? De veritat que no hi ha demanda? I sort que queden les mitges. No es troba una línia de roba més femenina en la roba de carrer, ni en la d’esport, amb lògiques excepcions, ni en la roba interior. Costa trobar un estil i uns teixits més sensuals i agradables i, per què no, més seductors per a nosaltres mateixes, no pensant en l’imaginari masculí. Per això s’ha de defenestrar? I, en contraposició, en la vestimenta de les adolescents s’ensenya cada vegada més escot i més cuixa. Res a dir. Hi ha d’haver la mateixa oferta de faldilles i vestits que de pantalons, sovint molt més còmodes i elegants i que estilitzen més. Caldria també exigir més qualitat en el gènere i en la confecció, ser conscient que cal més poc i més bo, i no la fabricació feta per durar una temporada.