Quan la ciutat tremola

Mantinc la imatge difusa de quan anàvem a berenar als afores del poble, a la vinya de no sé quin familiar. Els camps eren a tocar però la ciutat anava creixent, tot i tenir un cens que ratllava els seixanta mil habitants. La perifèria barcelonina era un pol d’atracció per als qui buscaven feina, quan la construcció, la revolució industrial i l’obra pública necessitaven mà d’obra. I les ciutats s’eixamplaven, per enquibir les continuades onades migratòries.

A meitat dels anys cinquanta el cens rebentà i no hi hagué contenidor per a tant contingut. Es multiplicà el barraquisme i l’autoconstrucció descontrolada i aviat les vinyes i les oliveres van desaparèixer del paisatge, mentre les excavadores aplanaven els terrenys per programar operacions immobiliàries. Promotors i constructors actuaren amb desfici i, a més de canviar l’aparença de les ciutats metropolitanes, van deixar ferides obertes que després van portar força maldecaps als nounats ajuntaments democràtics.

En menys de vint-i-cinc anys es multiplicà per quatre el nombre d’habitants de les conurbacions del Barcelonès i propietaris de terrenys agrícoles aviat es posaren d’acord amb espavilats constructors per aixecar edificis singulars, amb l’horitzó d’atresorar més singulars beneficis. Es construí arreu, fins esquivant ordenances urbanístiques, i amb l’agreujant d’aixecar parets amb morter, abans que s’imposés el posterior formigó. El moviment migratori empenyia i no podien perdre temps; després ja es parlaria de clavegueres, enllumenat públic, escoles i serveis sanitaris.

D’aquell desfici en queden les ciutats d’avui. A Badalona ara hi ha uns noranta mil habitacles i censades dues-centes vint-i-sis mil persones. El 47% dels actuals habitatges foren construïts entre el 1951 i el 1979, molts sense inspeccions tècniques posteriors i força amb defectes estructurals i herències de construccions poc acurades. Un estudi del 2022 parla d’un 7,8% d’edificis en mal estat i un 45% de més de tres pisos sense ascensor. Els percentatges també indiquen un 8,4% d’habitatges buits. Serrat cantava “Que bonita es Badalona...”.

Ara la ciutat tremola. Un edifici col·lapsat ha disparat les alarmes. Sis altres piseries (nom propi local) s’obren en canal mostrant esquerdes perilloses. Tots formen part d’una promoció immobiliària del 1955-1960 amb un total de 420 pisos construïts. Promotor i agència immobiliària s’han fet fonedissos. Gent al carrer, preocupada i fins i tot esverada. Dificultats màximes per reallotjar els necessitats. Tres morts en l’esfondrament. Futur incert.

S’ha de reconèixer la bona gestió del consistori, encapçalat per l’alcalde García Albiol, que ha estat en tot moment al peu del canó. Cal reconduir les inspeccions municipals i posar ordre a un problema estructural ampli i antic. L’alcalde sembla estar per la feina, sempre amb l’afegit populista que li és característic. Amb tot, no s’ha d’oblidar que en el cartipàs municipal Albiol va suprimir la regidoria d’habitatge i creà la de “polítiques contra l’ocupació il·legal”. Una declaració d’intencions.