Qui dia passa, persiana empeny

Al carrer major i al carrer del Roser de Berga hi ha 225 locals comercials, però un 40% té la persiana avall. Aquesta primera dada ja és esfereïdora, però n’hi ha més que auguren un futur encara pitjor, si no hi ha un cop de timó. Una enquesta de la unió de botiguers de la ciutat a 149 botiguers de la zona (dos terços del total) apunta que la mitjana d’edat dels comerciants balla entre els 50 i els 55 anys, i que un 47,7% no té successor. El risc de tancament és evident a moltes cases.

Però, com en molts altres nuclis històrics, el comerç és un reflex de la realitat. A Berga, l’origen del problema va ser l’especulació que va buidar els pisos del cor de la ciutat fa uns anys, a principis de segle, i que des d’aleshores els ha deixat degradar. Això, sumat al desenvolupament d’espais i carrers en altres zones, ha anat empenyent centenars de veïns a mudar-s’hi. I, mentre uns s’obrien al món i creixien, el barri vell s’ha anat tancant.

No és que els carrers siguin més estrets que abans. No és que sigui més complicat arribar-hi. Simplement, que en altres zones és més senzill fer-ho. Perquè altres punts han avançat, afavorits per un entorn en desenvolupament, mentre que al barri vell qui s’hi ha quedat ha hagut d’anar a contracorrent, lluitant en un entorn que necessitava que els diners i l’atenció pública arribessin molt abans.

Precisament per això –perquè és clarament la zona de la ciutat que passa per un moment més delicat– la junta de la unió de botiguers local va decidir que era aquí on calia lluitar per impulsar-hi una àrea de promoció econòmica urbana (APEU). “Una què?”, és el que es pregunta tothom d’entrada. El resum menys embolicat és que es tracta d’una entitat formada per tots els botiguers en actiu i propietaris de locals buits de la zona, que pagarien una quota mensual que s’ha d’acabar d’afinar però que ballaria entre els 60 i els 90 euros. Tot plegat per posar en un calaix uns diners que durant cinc anys es destinarien al rentat de cara de l’eix comercial, a la transformació digital dels establiments i a l’atracció de nous negocis que reapugin persianes.

Fa anys que la unió de botiguers hi treballa (la primera roda de premsa és del març del 2022), però ara són a la fase clau: a les portes d’una votació en què tots els botiguers i també els propietaris de locals buits hauran de votar si volen l’APEU o no. No hi ha data ni unanimitat. Un grup de veus contràries han sortit a la palestra amb 127 signatures per deixar clar que no els sembla bé. Defensen que no volen pagar per unes inversions que entenen que hauria de fer l’administració pública.

Però, fins i tot en xocs tan frontals, s’hi poden esgarrapar punts de sutura: totes les veus tenen clar que calen inversions a la zona. Però, és clar, no totes estan disposades a rascar-se la butxaca. On sí que hi ha sincronia de veus és a l’altra banda del taulell –la dels clients i, sobretot, la dels veïns–: que ho pagui qui sigui, però que ho pagui algú. Tan còmode com simptomàtic. I qui dia passa, persiana empeny.