La barista

La barista m’hauria mirat malament si hagués begut d’un got de plàstic, d’aquells servits en màquines expenedores, el que era un impostor d’aquell expresso de negre daurat que tantes tasses m’havia servit farà uns vint anys. La redacció era a dalt. El bar, a baix. Molts cops, però, no hi havia diferència d’on es feia més feina mentre la veu ondulant de la barista, amb una cadència i melositat pròpia d’un accent estranger, ens preguntava si el cafè el volíem curt, amb llet, desnatada o calenta. La barista sabia, mirant-nos als ulls, si aquell dia s’allargaria a la nit. I la barista em va reconèixer en la fredor i incomoditat d’una sala d’espera d’una clínica. És un lloc on s’imposa el silenci com a escut protector davant la inquietud i la impaciència, un temps mort, que es dissimula fullejant una revista, mirant capcots el mòbil o empassant-nos el neguit bevent d’un got de plàstic algun líquid que pressuposem reconfortant i reconstituent. A la sala d’espera d’una clínica es vol escoltar un nom, el de l’ésser estimat, pronunciat per una veu, gairebé sempre femenina. La barista marxava amb el seu, d’ésser estimat, quan em va saludar amb un somriure tropical. La seva veu afectuosa es va acompanyar de la mà, per allargar, no cap tassa, sinó un escalf tan inesperat com energètic. Diuen que no s’ha de tornar mai al lloc on hem estat feliços. Potser serà per això que intento desviar la mirada quan guipo aquell bar que ho havia estat tot i ara no és res.