D’acord, però no quedem gaire tard

Escric aquesta columna a poques hores d’emprendre rumb a una sala de concerts de Barcelona. Tinc entrada per veure el gallec Xoel López i la cita està programada per a les nou de la nit. És una popular sala on de jove fitxava setmana sí, setmana també, i de la qual no em desenganxava fins que els llums de sala no ens indicaven el camí de sortida. Recordo com, hores després, encara em restava energia per menjar-me mig món. Ara, quan aquelles farres han quedat reduïdes a un bon grapat de records entranyables, no puc deixar de pensar en la mandra que em fa qualsevol cosa que es pugui encabir en el paquet d’activitats que comencen o acaben passades les deu de la nit. Vull creure, mentre li dono voltes al cap i escolto com el sofà em crida per abraçar-me, que en una estona m’activaré, i que fins i tot, quan soni la música, em reencarnaré en la persona de 20 o 25 anys que gaudia dels decibels com si no hi hagués demà. Però els anys no perdonen i també soc conscient que hores després seré tan útil com un paraigua de paper o un bolígraf sense tinta. I ho assumeixo amb molta esportivitat, però sobretot agraeixo estar envoltada de persones de la meva edat que admeten obertament que és molt més pràctic i amè quedar a les sis de la tarda per fer un beure o que han après a gaudir dels esmorzars de forquilla. Que ja se sap allò de “mal de molts...” i que quina sort del refranyer popular per recórrer-hi quan necessitem consol. Per un moment, però, també em sento una mica carca, així que, com a reacció immediata, el meu cervell fa un gir inesperat i em trobo escrivint a un bon amic per anar a sopar el dia després del concert. La seva resposta em retorna on realment soc: “D’acord, però no quedem gaire tard.”