Tan fàcil, que no ho fa

Gemma Ubasart va ser cridada pel govern dels 33 diputats per eixamplar la cúpula. Haurà passat aquest any llarg amb l’encefalograma comunicacional pla, pla, pla. Més enllà del nomenament, no ha format part de l’aparell de propaganda. Ha aconseguit que no se’n parlés ni gall ni gallina, que deia l’àvia Neus. Probablement era una de les missions a complir en el seu pas per la conselleria de Justícia. Que ara en el temps de descompte li sobrevingui un paperàs com afrontar la revolta dels funcionaris de presons l’enganxa caçant papallones. Diu la consellera allò que tots diuen tan bé. Que el que seria fàcil seria dimitir, però que no ho farà per responsabilitat. La vella fórmula de sempre. Dimitir és tan i tan fàcil que no ho faig. Però arribats a aquest punt no val, consellera, el mateix conte a la vora del foc de sempre. Dimitir no és gens fàcil mai. Si ho fos, algú ho faria i no dimiteix mai ningú. Ara, a quatre dies del final, encara és més difícil i segurament més amarg, però seria intel·ligent, consellera. Fàcil no. Intel·ligent. Des de tots els punts de vista. La dimissió desactiva el conflicte, perquè és la condició dels sindicats, i ara el que interessa és desactivar el conflicte. I és l’únic que es pot fer. La problemàtica és tan complexa que només es pot resoldre a llarg termini. Dimiteixi i desactivi el conflicte, consellera. No li serà fàcil. Però és intel·ligent. Malgrat que els manuals de màrqueting dels partits i de màrqueting electoral diguin el contrari.