Comprar sense dir ni hola
A casa es dedicaven al tèxtil. Primer, fabricant peces que dissenyava la mare i que distribuïen en els anys incipients del negoci només a la botiga que tenien a Sant Antoni, i més endavant, a l’engròs, arreu d’Espanya. Va arribar un punt en què la mare tenia por de la Xina. Moltes marques europees feien fabricar a la Xina les seves peces, que sortien molt més barates que fer-les amb mà d’obra de casa. “Els xinesos fan el mateix per un plat d’arròs”, deia ella, conscient que amb el seu petit taller de Sant Antoni i la xarxa de cosidores que ja feien teletreball en aquella època, era impossible competir amb els preus asiàtics.
Si ara aixequés el cap, no sé com veuria l’afició del jovent de comprar la roba al gegant xinès Shein. La motivació principal és el preu, però també el catàleg constantment canviant. Però no només els joves compren la roba online. També hi ha els que hi hem caigut per una barreja de mandra i falta d’habilitats socials. Per a mi, entrar en una botiga és un ritual que segueix un guió tàcit, un intercanvi de frases apreses. Hi entres, saludes i et pregunten el clàssic “Vol que l’ajudi?”. A mi sempre em surt automàticament allò de “No, gràcies, només estic mirant”, i el dependent o dependenta fa aquell petit gest d’inici d’una falsa retirada. Però no se’n va, sents la seva presència planant en l’ambient, com una ombra, i ho saps perquè si estires una peça de roba i te la mires més de tres segons ja sents que et diu “la tenim en X color també”. I sovint acabo murmurant que m’agrada molt tal peça, però acabo de fer una volta. Són convencions socials que, almenys a mi, sempre m’han costat d’executar. I si no agafo res, me’n vaig amb un sentiment de culpa estrany.
Per contra, quan em poso al davant de l’ordinador ningú no em jutja ni m’he de sentir malament per haver tancat el web sense dir adeu. A més, em porten les peces a casa, me les puc emprovar tranquil·lament i tornar-les si no em van bé sense donar cap explicació. Amb això és difícil competir, però és cert que seria ben trist una ciutat sense les seves botigues. Però per cada antisocial com jo n’hi ha deu a qui sí que els agrada que els atenguin personalment, no patim.
