Dins del cor

Aquest vespre quan els manaies estiguin en formació entre l’esglesiola de Santa Fe i Can Llaudes i comencin a repicar el terra del Prat de Sant Pere, arrencarà la processó de Besalú. I avui ho farà d’una manera més sentida perquè ara fa 325 anys que es va fundar la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors. Com a Besalú, avui també se’n celebren, de processons, a Banyoles, a Mieres i a Camprodon, per citar-ne tres. Però si els parlo de la de Besalú és perquè és la meva. La processó, la provessó o la professó, perquè això és molt personal i cadascú ho diu i ho viu a la seva manera, és un acte ritual, litúrgic, tradicional, patrimonial i ancestral però sobretot emocional. Perquè trobo que tan important (i tant de mèrit té) és fer la processó com anar-hi. Que de vegades sembla que hi participa més una que la fa que no pas una que hi va. Res més lluny de la realitat. Precisament, la processó sense els uns o sense els altres no tindria sentit. Aquesta desfilada ordenada i solemne amb la voluntat i l’esperit d’honorar la Mare de Déu dels Dolors seria estèril o absurda sense l’acompanyament de la parròquia de fidels feligresos i devots que surten al carrer. I no se sent el mateix cada vegada. Tant se val, doncs, que s’hi vagi amb el ciri a la mà, formant en qualsevol maniple de manaies, arrenglerant files o empenyent la imatge de la Mare de Déu. Tothom hi té cabuda. I poder-ho fer et dona diverses perspectives d’una mateixa festa, un acte total que va més enllà d’una tradició centenària i secular. El significat l’hem de buscar en l’interior de cadascú. Perquè, sense por d’equivocar-nos, ens podem aplicar aquella frase que per a la majoria té un altre sentit i que diu que “la processó va per dins”. Però per a nosaltres, els de Besalú, significa formar part d’una tradició, d’una història, i és ben bé que la processó la tenim i la sentim des de dins perquè la portem al cor.