Els motins els fan els presos

És molt difícil parlar de les presons. Un món tancat per definició esdevé un àmbit d’exploració periodística quasi impossible. Quan els seus gestors en parlen és, quasi sempre, per exposar les coses bones que, malgrat tot, passen dins dels centres i, quan els treballadors n’informen, a través dels seus portaveus sindicals, és per notificar problemes de convivència, incidents, agressions i, a partir d’aquí, reivindicar més mitjans, més personal, millors condicions laborals. Trobar la llum entre uns i altres és quasi una quimera.

Una altra veritat és que l’opinió pública no demana estar informada del que passa dins dels centres penitenciaris. No en vol saber res. Amb relació a les presons, allò que només preocupa la ciutadania és el camí que fan des del carrer cap a l’interior els delinqüents que posen en risc la seva seguretat. Presó, sempre es demana presó i més presó i, un cop estiguin tancats entre reixes, oblidar-se’n, com si el procés de deshumanització del captiveri convertís els presos en peces d’una bugada que poden estar esteses al sol cinc, deu, vint anys, i no passa res si es recremen, si es rosteixen, si s’encenen.

És la societat del càstig que resol els seus propis conflictes, les seves contradiccions, les seves inseguretats, les seves pors amb una solució tan bèstia com és la de tancar una persona en un espai reduït on sempre hi ha un formigó davant i una reixa darrere, on l’horitzó on mirar és un mur, el demà és repetir el tedi d’ahir, on qualsevol gest és un per favor; qualsevol tràmit, una muntanya; tot és culpa i culpa, per culpa meva estic tancat aquí, per culpa meva els meus han de mantenir-me aquí dins i patir allà fora per culpa meva, per la meva puta culpa.

Hi ha l’home contra el fet antinatural del captiveri i, després, hi ha la maldat. El mal desencadenat que es desferma en llibertat en forma de dolor, sang i mort es pot reduir, jutjar i empresonar, però difícilment es pot corregir. S’hi treballa, però costa molt. El mal existeix fora i dins de les presons i en aquest cas ha pres forma en la punta d’un ganivet homicida que s’ha endut la vida de la Núria, una cuinera de la presó de Mas d’Enric. Un horror, una gran tragèdia, un fet que no hauria d’haver succeït.

Tots els problemes han de tendir a trobar una solució; el de la conflictivitat creixent dins de les presons, també, però es fa impossible entendre la via buscada pels sindicats d’empresonar les presons amb les seves accions de protesta. La política d’obertalitat impulsada per Amand Calderó, vinculat al sistema penitenciari des del 1984 i actual màxim responsable d’aquest àmbit dins del govern, topa frontalment amb els pneumàtics cremant als accessos de les presons i amb els 4.000 presos que ahir romanien tancats a les seves cel·les per un altre dia de protesta dels funcionaris.

Feia molts anys que no es vivia una situació de tanta tensió dins del sistema penitenciari català. S’entén la indignació i la ràbia de la plantilla de funcionaris pel drama de l’assassinat d’una companya de feina, el primer cas de mort violenta d’un treballador en 40 anys de competències de la Generalitat. Però una cosa és la por i el dret a treballar amb seguretat i l’altra és capgirar els papers, perquè fins ara els motins a les presons eren cosa dels presos.