Les tedioses reunions d’escala

Provenim d’una cultura que ens ha ensenyat que és millor comprar un pis que no pas llogar-lo, perquè això de pagar de per vida per una propietat que mai serà teva és el més similar a llençar diners i tot allò que han sentit en mil ocasions. Com si pagar uns interessos desfermats a canvi d’una hipoteca fos un regal diví. El cas és que donant voltes a l’assumpte he arribat a la conclusió que viure de lloguer té avantatges interessants, sobretot si vas a parar a un propietari que no té aspiracions atracadores. No acumules deutes, el dia que no estàs content agafes la porta i adeu-siau, t’estalvies pagar algunes despeses que són obligades en un pis de propietat i, atenció a aquesta meravella, pots oblidar-te de les soporíferes reunions de veïns. És cert que fa uns anys, quan als administradors de finques no se’ls esperava perquè ni tan sols existien, les assemblees d’escala eren més freqüents i sovint s’allargaven fins a les tantes. Els homes es repartien els càrrecs de president, secretari i tresorer perquè ja se sap que els galons, sobretot si tirem la vista enrere, eren per a qui duia bigoti i no havia de preparar el sopar. Amb els anys, especialment als edificis aixecats als inicis de la democràcia, les dones van assumir responsabilitats, però sobretot perquè van començar a abundar les vídues. El que no ha variat pas és l’avorriment extrem a què et poden dur aquestes trobades, on considera’t afortunat si no acabes pagant una derrama, disfressada de despesa comunitària, per sufragar una deixadesa del veí del quart segona. I ja no parlem dels temps que cal dedicar als morosos, alguns dels quals deuen milers d’euros però presumeixen de vacances a les xarxes. Pensin en aquestes reunions i en el que donarien a canvi d’estalviar-se-les.