El Prado, de tots

“Descentralització” és un concepte que provoca urticària en molts sectors d’Espanya. Fins i tot quan es tracta d’una iniciativa del Museu del Prado de disseminar temporalment obres mestres de la seva col·lecció en centres artístics de tota la Península. El pla es diu L’art que connecta i consisteix a portar de gira divuit quadres top de la pinacoteca a divuit equipaments. Un quadre per equipament i durant un mes. Al Museu de Lleida, que és l’únic de Catalunya que ha entrat en el programa, s’hi traslladarà Beatriu van Hemmema, comtessa d’Oxford, de Van Dick (del 23 de setembre al 20 d’octubre.) Al Museu de Belles Arts de Xàtiva, Magdalena penitent, de Josep de Ribera (del 9 de setembre al 5 d’octubre). I al Museu de Mallorca, La vista i l’olfacte, de Brueghel el Jove (del 14 d’octubre al 10 de novembre). El director del Prado, el valencià Miguel Falomir, ha hagut de justificar el projecte per defensar-lo d’aquells que confonen Madrid amb Espanya. La seva raó de ser, ha dit Falomir, és “afirmar el caràcter autènticament nacional del Prado”. Una institució que paguem entre tots té l’obligació d’expandir-se per tota la geografia. L’actual director és d’aquesta sensibilitat de sentit comú, però m’imagino que fa menys del que li agradaria fer fastiguejat per tanta instrumentalització política.